La millor pel·lícula de la història

Des de fa uns dies, l’oceà cinèfil està agitat per la llista de les “100 millors pel·lícules de la història del cinema” que ha publicat la prestigiosa revista britànica Sight and Sound, després d’haver consultat més de 1.600 especialistes. La tempesta ha estat provocada per la pel·lícula que figura al primer lloc: Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles, de Chantal Akerman. L’ARA se n’ha fet ressò en un article que cita diverses persones expertes, algunes de les quals han participat en la votació.

Dues de les veus citades –que, no per casualitat, són de dones que es declaren feministes– s’alegren del fet i donen raons per justificar la rellevància d’aquesta pel·lícula, que a Catalunya vam poder veure i apreciar gràcies a la Mostra de Films de Dones, com explica la seva cofundadora Marta Selva. Altres experts consultats són més tebis: el crític de cinema de l’ARA Manu Yáñez creu que aquesta tria és fruit “d’una conjuntura molt específica” (s’entén que aquesta circumstància seria l’auge renovat dels feminismes que estem vivint des de fa uns anys). Per la seva banda, a Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, aquest primer lloc li sembla un símptoma del fet que el cinema “s’està atrinxerant en un gueto cultural i artístic”.

Tothom coincideix, però, que aquesta nova llista significa una “sacsejada del cànon”, ja que hi entren més pel·lícules “minoritàries”, és a dir, fetes per dones, persones afrodescendents o que toquen temàtiques relacionades amb sexualitats no normatives. Com que els temps han canviat des que el crític literari Harold Bloom va publicar l’assaig El cànon occidental, fa més de vint-i-cinc anys, gairebé ningú gosa criticar aquest tipus d’inclusivitat, almenys públicament i en mitjans que no siguin d’extrema dreta, però amb la boca petita molts es lamenten que això “exclogui” grans cineastes del passat (tots homes europeus i nord-americans). En el seu assaig, l’estatunidenc Bloom feia una llista de les millors obres de la literatura occidental –la majoria de les quals eren en anglès–, encapçalada a molta distància de la resta per la de Shakespeare. Això va provocar la frase burleta que, si Shakespeare era Déu, Bloom era el seu profeta. 

Les llistes de “millors obres”, en qualsevol camp artístic o cultural, sempre desperten molt interès i, per tant, debat i fins i tot polèmica; aviat en veurem a tots els mitjans, que en solen publicar a finals d’any. Però la frase al voltant del Shakespeare de Bloom suggereix que no es tracta tan sols d’un costum amable, sinó que els cànons remeten sempre a uns valors normatius, que agafen força de llei en l’àmbit cultural. I, com totes les normes que regeixen la nostra vida en societat, aquests valors s’han naturalitzat. L’escola i la universitat ens els inculquen com a veritables, per exemple, quan ens parlen dels clàssics de la literatura com aquelles obres que, per una mena de selecció natural a la Darwin, han arribat intactes als nostres dies, mentre que d’altres han caigut en un oblit merescut. 

De fet, els cànons es fabriquen per consens entre les persones que cultiven el camp al qual fan referència: professors, crítics, editors, llibreters i escriptors, en el cas de la literatura. Fins fa unes dècades, aquests experts compartien majoritàriament uns valors no només estètics sinó també polítics, que es consideraven immutables i quasi eterns però que en realitat sempre han provingut d’una “conjuntura” ben específica. De fet, si passem per alt la historicitat del cànon estem contribuint a ocultar els seus fonaments ideològics, que han existit sempre. No hi ha cap llista de regles basades en veritats naturals que facin que un producte cultural sigui intrínsecament “bo” o “dolent”, i ni tan sols “millor” o “pitjor” que un altre, ja que tota jerarquització es basarà en una sèrie de valors susceptibles de canviar.

En aquest sentit, utilitzar un terme tan marcat com “gueto” per caracteritzar una suposada evolució del cànon cinematogràfic cap a valors propis de l’avantguarda o adreçats a “elits” culturals i artístiques suggereix que, tal com pensava Harold Bloom, hi ha cànons i cànons: els “universals” i els “particulars”. Els primers són aquells basats en els valors que han dominat fins fa poc la cultura occidental de manera hegemònica –i que la segueixen dominant en gran mesura, almenys a les institucions educatives de Catalunya i d’Europa–, que són considerats, però, universals. Els particulars, en canvi, serien els propis d’aquestes “minories” que darrerament fan tant soroll i pertorben així l’harmonia serena que hauria de regnar a l’Olimp del món cultural. Parafrasejant els versos de J.V. Foix, ho sap tothom i és profecia: a cal Bloom hi ha novetat, res no s’acaba i tot comença, i potser ens n’hauríem d’alegrar.