La millor nau per viatjar / El 'ser superior'
La millor nau per viatjar
El dia que els fabricants de gelats van adonar-se que en podien vendre tot l’any, com passava als països nòrdics, van multiplicar la facturació. Tots els sectors intenten fugir de l’estacionalitat. Més per necessitat que per murrieria, el negoci editorial fa temps que també busca alternatives més enllà de Sant Jordi i de la quinzena daurada que va des de Nadal fins a Reis. Al nostre país, el juliol acostuma a ser el tercer pic –deixem-ho en turó– pel que fa a la venda de llibres. Del milió de catalans que acostumen a comprar llibres, n’hi ha molts que compren la novel·la (a vegades fins i tot és més d’una) que aspiren a llegir durant les vacances. Facin o no els deures, com a mínim han passat per caixa i la cadena del paper –editor, distribució, llibreria– en surt beneficiada. L’any passat, d’una manera desesperada perquè la pandèmia havia enxampat el Sant Jordi amb el confinament absolut i les llibreries amb la persiana abaixada –per recordar-nos que la cultura no es considera un bé essencial–, el Gremi va muntar un succedani el 23 de juliol. N’hi van dir Sant Jordi d’Estiu. Va servir per tapar algun forat però, com a festa, no va tenir cap encant i una repercussió social discreta. En el país de la bona voluntat, on el sistema de prova-error sembla una estructura d’estat, aquest any el sector hi ha tornat mirant de resoldre alguns dels bunyols d’aquella edició d’emergència. L’han batejat com a Llibrestiu, un nom lleig per a una bona idea. De nou, però, la jornada ha passat de puntetes. La gent viu al marge d’aquest dia del llibre que es vol consolidar com a cita anual abans de les vacances. Massa pretensions quan els contagis van que volen a Catalunya i és millor quedar-se a casa. Per consolidar res, sempre calen anys i molta paciència. I no rendir-se. De moment, en un estiu d’escapades difícils, ens quedem amb el consell d’Emily Dickinson: “Per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre”.
El 'ser superior'
El 26 de gener de 2005, Emilio Butragueño, que aleshores era director general esportiu del Real Madrid, va deixar anar, en un col·loqui a Alcobendas, una frase que la història s’ha encarregat d’emmarcar. Va dir, referint-se al president del club del seu cor: “Florentino es un ser superior”. I es va quedar tan ample. Quinze anys després, tenim la certesa que no era una exageració. Pel cap baix, Florentino Pérez se sent molt per damunt de tothom que l’envolta, i encara més en l’àmbit del futbol. A través de la filtració d’un grapat de converses privades que mai s’haurien hagut de reproduir però que tenen un gran interès esportiu, psicològic i gairebé antropològic, hem descobert que els seus fets i els seus pensaments tot sovint no han anat alhora. De la seva boca surten, tal com raja, paraules ofensives cap als més grans mites del madridisme. Raúl i Casillas són les dues grans estafes, autèntics ninots de les seves dones. De Cristiano diu que és un imbècil i un malalt. De Mourinho, un anormal. De Del Bosque, diu: "És la mentida més gran que he vist a la vida”. Al ser superior se li’n fot tot. Passa del menyspreu a l’insult en dècimes de segon. El “subnormal” el fa anar com l’aigua. Considera els futbolistes una colla de malcriats, amb un ego terrible, però després els fa la barba d’or. Els periodistes? Els necessita i els catapulta o els degrada al seu albir. Cancel·la programes crítics i “mi hombre es el Ferri” (Antonio García Ferreras). Tenia raó Butragueño, aquell dia a Alcobendas, quan amb el seu aire místic però amb un power point que creia que l’acostava a la modernitat va explicar per què Florentino és un ésser superior. “Ser a prop seu és una lliçó diària. Com tots els que tenen èxit, és una persona persistent. És un líder i està acostumat a manar”. I la resta, a obeir. Si el president del Madrid se’n surt d’aquesta, realment voldrà dir que està per damunt del bé i del mal, de la decència i del sentit de l’honor.