La millor estratègia per a Ucraïna

La millor estratègia per a Ucraïna
i George Soros
21/06/2015
5 min

Amb les sancions a Rússia no n’hi ha prou. Haurien d’anar acompanyades d’un compromís polític dels aliats d’Ucraïna de fer tot el que calgui per permetre no solament que el país sobrevisqui, sinó també que aconsegueixi aplicar reformes polítiques i econòmiques de gran abast, malgrat l’oposició implacable del president rus, Vladímir Putin.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les sancions, tot i ser necessàries, són nocives no tan sols per a Rússia sinó també per a l’economia europea. En canvi, possibilitar el creixement de l’economia d’Ucraïna beneficiaria tant Ucraïna com Europa. Més important encara: les sancions per elles mateixes reforcen el discurs de Putin segons el qual Rússia és víctima d’un complot occidental o anglosaxó per privar-la del lloc que es mereix com a gran potència comparable als Estats Units.

Desgraciadament, els líders europeus han agafat un altre camí. Tracten Ucraïna com si fos una altra Grècia: un país en dificultats econòmiques, i que ni tan sols és un estat membre de la Unió Europea (UE). I això és un error. Ucraïna està experimentant una transformació revolucionària, i l’actual govern és probablement el més capacitat per portar a terme un canvi radical.

En certa manera, la incapacitat d’Europa per reconèixer el naixement d’una nova Ucraïna no és sorprenent, perquè la majoria de les revoltes no perduren. La seva energia s’esgota ràpidament, com en el cas de la Revolució Taronja de fa una dècada. Però avui dia Ucraïna és un dels pocs casos en què la protesta es transforma en un projecte constructiu per al país. Tot i que jo vaig participar en aquest procés de transformació, confesso que fins i tot jo vaig subestimar la resiliència de la nova Ucraïna.

Putin ha comès el mateix error, però a una escala molt més gran. Ha sigut tan eficaç a l’hora de manipular l’opinió pública que no estava disposat a creure que la gent podia actuar de manera espontània. Aquest ha sigut el seu taló d’Aquil·les.

Putin sap que és el responsable d’haver convertit Ucraïna, abans un aliat flexible, en un oponent implacable, i des de llavors la seva màxima prioritat ha sigut desestabilitzar el país. Sens dubte ha fet un progrés considerable -tot i que purament temporal- en aquest front. Tenint en compte que Putin també reconeix que el seu règim podria no sobreviure a dos o tres anys més amb el preu del petroli substancialment per sota dels 100 dòlars el barril, la seva sensació d’urgència és comprensible.

Els líders europeus no han sigut capaços d’apreciar la importància d’Ucraïna. Si Ucraïna no se’n surt, la UE hauria de defensar-se a ella mateixa. El cost, en termes econòmics i humans, seria molt més alt que el cost d’ajudar-la. El problema és que la UE i els seus estats membres estan massa limitats financerament per donar a Ucraïna el suport que necessita per sobreviure i prosperar. Però aquesta limitació es podria eliminar si es redissenyés el programa d’ajuda macrofinancera de la UE. Aquest programa (MFA en les sigles angleses) ja s’ha utilitzat per proporcionar una ajuda modesta a Ucraïna, però necessita un nou acord per funcionar a una escala més gran i d’una manera més flexible.

L’estratègia per a Ucraïna que vaig proposar a començaments d’any ha topat amb tres obstacles. Primer, la reestructuració del deute, que se suposava que havia de representar 15.300 milions de dòlars dels 41.000 milions continguts en el segon paquet de rescat de l’FMI, ha progressat poc. Segon, la UE ni tan sols ha començat a crear un nou acord marc per a l’MFA. I, tercer, els líders de la UE no han mostrat cap indici d’estar disposats a fer “tot el que calgui” per ajudar Ucraïna.

Les autoritats europees estan impacients per sortir de l’atzucac. Adoptant una posició neutral respecte a l’ambigüitat de Minsk II i mantenint l’encotillament d’Ucraïna, sense voler els líders europeus han ajudat Putin a aconseguir el seu objectiu: la crisi financera i política arreu d’Ucraïna (que contrasta amb els avenços territorials a l’est). El fet d’alimentar el país gota a gota ha portat la seva economia a un pas del col·lapse.

En una visita recent, vaig trobar un contrast inquietant entre la realitat objectiva, que s’està deteriorant clarament, i el fervor reformista de la nova Ucraïna. Quan el president Petró Poroixenko i el primer ministre Arseni Iatseniuk cooperen -normalment sempre que s’ha d’obtenir un finançament extern ho fan-, poden convèncer la Rada (el Parlament) que segueixi el seu exemple.

Però aquestes oportunitats són cada vegada més escasses. A més a més, Poroixenko i Iatseniuk competiran a les eleccions de l’octubre, en què, segons les actuals enquestes d’opinió pública, els partits de l’oposició vinculats amb els oligarques podrien créixer considerablement.

A més a més, tot i que el sistema bancari encara no s’ha recapitalitzat i continua sent vulnerable, el Banc Nacional d’Ucraïna hi està exercint un control efectiu. També hi ha hagut certs avenços pel que fa a la introducció del govern electrònic i la transparència en la contractació pública. Per desgràcia, els esforços per reformar el poder judicial i aplicar mesures anticorrupció continuen sent decebedors.

L’eix de la reforma econòmica és el sector del gas. Una remodelació radical podria assegurar la independència energètica respecte a Rússia, eradicar les formes de corrupció més costoses, taponar la sagnia més important del pressupost i fer una contribució significativa a un mercat del gas unificat a Europa; però això podria requerir un suport pressupostari addicional.

Tenint en compte la realitat externa, cada vegada més deteriorada, l’esgotament reformista a Ucraïna és encara més probable si la UE insisteix a seguir el rumb actual. La reforma radical del sector del gas podria descarrilar, serà difícil evitar una nova crisi financera i probablement la coalició del govern perdrà suport popular.

El cert és que, en el pitjor dels escenaris, no es pot excloure la possibilitat d’una insurrecció armada, de la qual s’ha parlat obertament. Ara mateix hi ha més d’1,4 milions de persones desplaçades a l’interior d’Ucraïna; més de dos milions de refugiats ucraïnesos es podrien escampar per Europa.

D’altra banda, la nova Ucraïna ha sorprès repetidament a tothom per la seva resiliència, i ens podria tornar a sorprendre. Però els seus aliats -sobretot la UE- poden fer millor les coses. Si revisen les seves polítiques, poden garantir que la nova Ucraïna triomfi.

Copyright Project Syndicate

stats