La millor carrera per a la millor feina

En les nostres societats, un dels factors materials que més contribueixen al benestar personal és el fet de tenir assegurada una feina digna i rebre una retribució econòmica suficient. Molta de la pobresa d’avui dia la causen les situacions d’atur, els treballs amb una retribució insuficient o unes contractacions temporals sense garantia de continuïtat. És per això que les oportunitats de treball són tan importants en la vida de les persones. Aquesta és una realitat que passa en molts dels nivells de renda, però jo ara vull enfocar l’atenció en els casos de les persones joves que acaben els estudis universitaris, ja que sé que els estan preocupant les dificultats de trobar una bona feina. M’he decidit a fer-ho en llegir un interessant informe de la fundació BBVA amb l'estudi valencià IVIE, que compara la relació que hi ha entre els nivells i tipus d’estudis i la titulació obtinguda per nois i noies adolescents els anys 2013 o 2014 amb les oportunitats d’inserció laboral i amb els nivells de retribució aconseguida el 2019 –sobre el qual l’ARA va fer un reportatge–. Aprofito l'ocasió per fer diverses reflexions que fa temps que em preocupen respecte als nostres mercats de treball.

Sobre les titulacions més buscades al mercat, una de les conclusions més clares de l’informe és que la facilitat més gran a l'hora de trobar feina i tenir una més bona retribució la tenen actualment les persones que han presentat els següents deu tipus de titulacions: medicina, informàtica, desenvolupament de software, aeronàutica, computadors, industrial, telecomunicacions, energia, electricitat i electrònica (les set últimes, enginyeries). 

He de dir que no em sorprèn, ja que crec que el sector sanitari que tenim del país és de bona qualitat, i també que els importants augments de coneixements i les millores de les capacitats personals en el camp de les noves tecnologies són dos aspectes que hem de valorar positivament els darrers anys. Això significa que la demanda d'enginyers i enginyeres i també de metges i metgesses per part de les empreses o les organitzacions que les necessiten és bastant superior a l'oferta; i que, per tant, hi ha una escassetat d’aquests professionals. És una cosa que pot ser bona per a ells però no necessàriament tan bona per a altres sectors de la societat. Hem de ser conscients que hi ha alguns aspectes relacionats amb el món universitari i el mercat de treball que potser estan tant dificultant el nostre creixement econòmic com posant en perill la pau social. Ho resumeixo, enfocant tres aspectes.

1. Coneixements i capacitats. Des d’un punt de vista formal, tenir un títol universitari indica tenir un cert nivell de coneixements, però lògicament això sol no pot pas garantir que la persona tingui prou capacitats ni experiència per desenvolupar una certa feina. Els coneixements són imprescindibles, però el que es necessita són especialment les altres dues qualitats. Els currículums universitaris haurien de tenir més en compte aquesta realitat i introduir més etapes d’adquisició de capacitats, ampliant els actuals “MIR” i sobretot les “pràctiques en empreses”. Seria absurd demanar a la gent jove una gran experiència, però fora molt bo que els ensenyaments de les carreres augmentessin la part d'“experiència de la realitat”, de “capacitat de resolució de problemes” i de “gestió del treball d’equip”. Les valoracions a l’hora d’atorgar títols haurien de considerar i de tenir més en compte aquests aspectes que ara no s’hi veuen prou reflectits.  

2. Recerca i innovació. Veig que bastantes de les nostres universitats estan molt valorades pel nivell de les seves activitats en el camp de la recerca, i aquesta valoració fins i tot té com a conseqüència una atracció de talent de fora del país. Però hi ha, en canvi, una insuficiència en la transmissió dels coneixements de la ciència al sector empresarial per crear més actuacions amb forta dosi d’innovació. Universitats i empreses haurien de tenir un contacte més proper i col·laboratiu, i fins i tot la universitat hauria de ser en molts més casos el bressol preparat per al naixement i acompanyament de noves empreses. També seria bo que molts dels projectes de recerca universitaris fossin conseqüència d’encàrrecs d’empreses o d’organitzacions econòmiques. Igual que abans he parlat de la conveniència d’acostar més els coneixements amb les capacitats pràctiques de les persones, ara voldria dir el mateix: cal facilitar el contacte de la ciència amb la innovació, i el de les universitats i els seus centres de recerca amb les empreses.

3. Capacitats i retribucions. Hem de ser capaços d’evitar, o de reduir, un perill real que estem patint: que la ciència i la tecnologia que es creï a casa nostra no sigui aprofitada aquí i acabi augmentant la competitivitat d’empreses exteriors, en el seu mercat o fins i tot en el nostre. Això pot passar per la poca connexió local entre universitats i empreses, o a conseqüència de l’emigració dels nostres titulats cap a altres països, a causa de les insuficients retribucions que poden tenir si es queden aquí. El coneixement dels altres mercats pot ser molt útil per completar les seves capacitats, però hauríem de prendre mesures per fer que la majoria d’aquestes sortides siguin només per unes etapes d’ampliació de formació, però amb prou estímuls retributius que facilitin el retorn a casa. 

No per ja conegut m’estic d’acabar estimulant un increment de la presència de noies en les carreres, a escala professional o universitària, que ofereixen formació en les deu especialitats citades en l’informe. Penso que ens calen actuacions tant en el món universitari com en el món empresarial, així com en el món de la política industrial i laboral, orientades cap a aquestes finalitats.