Sense caure en el tremendisme, la situació del català és preocupant. No només per les dades negatives que es desprenen de la recent enquesta del CEO, ja que aquestes responen a la percepció subjectiva de 2.700 persones enquestades, sinó perquè les dades sociolingüístiques reals corroboren que no es pot fer vida íntegrament en català. Només cal veure les situacions de discriminació lingüística en el comerç digital denunciades per la Plataforma per la Llengua i de les que es feia ressò aquest diari: "Si no em dius el DNI en castellà no et podré donar el paquet". Això es deu a múltiples factors, alguns de tan inexorables com el demogràfic. Aquí no hi ha més remei que les administracions (totes) facilitin l’aprenentatge tant a les aules d’acollida com a escala curricular dels infants i joves, sense descurar l’oferta de cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística.
Ara bé, de la mateixa manera que gran part de la “vella immigració” va entendre que el català era un factor d’integració social i professional de primer ordre, els recents nouvinguts també han de veure la utilitat i el prestigi de la nostra llengua. I això comença perquè els catalanoparlants mateixos no canviïn al castellà d'entrada en les interaccions socials. Quantes vegades no ens ha sobtat que algú al nostre costat es dirigeixi a un cambrer en castellà, simplement perquè és negre –no “racialitzat”, que diria Najat El Hachmi–, tot i que resulta que ha estat escolaritzat en català? Quants cops el dependent catalanoparlant d’un establiment o algú que ens atén telefònicament se’ns ha adreçat per defecte en castellà? Quantes vegades els que som docents ens adonem que tot just acabar la classe l’alumnat passa al castellà només perquè uns quants són monolingües castellans?
Els meus pares eren de la generació en què es canviava de llengua “per respecte” al seu interlocutor castellanoparlant. Avui dirien que per "evitar problemes", com diu l’enquesta del CEO. Però ells, tot i que van venir de fora de Catalunya, van abraçar la llengua ben aviat. I eren altres temps: van patir la prohibició i la postergació del català a l’àmbit domèstic. Fins a cert punt, la seva lògica era la del mesell. Però avui dia això no té raó de ser. No em refereixo, esclar, a la burgesia castellanitzada, de cognoms catalaníssims i onomàstics castellaníssims (un conegut advocat penalista que es va confessar trilingüe defensava l'altre dia a la ràdio pública que canviar al castellà era un signe de cultura i de bona educació). Tampoc em refereixo als vinguts de fora fa 20 o 30 anys que encara no parlen un borrall de català (n'hi ha que fins i tot no l’entenen). Són exponents d’un cert autoodi o d’acomplexament. Jo em refereixo a la gent normal, que empra el català quotidianament en el seu entorn familiar o professional, encara que no els reca haver de canviar de llengua quan algú no els comprèn. La seva militància lingüística és vital. No n’hi ha prou amb la tasca d’Òmnium o de Plataforma per la Llengua. Calen campanyes de sensibilització més enllà de les habituals lamentacions. Campanyes com D’entrada en català o No em canviïs la llengua han estat producte d’un voluntarisme encoratjador, no d’una acció institucional decidida.
Una altra cosa és que aquesta diferència abismal entre el 53% dels catalanoparlants que asseguren poder mantenir el català permanentment i el 83% dels castellanoparlants que fan vida sempre en castellà es deu a altres factors, que no analitza l’enquesta. Alguns són sobrevinguts, com la globalització que ha encimbellat l’anglès o el castellà com a lingua franca. Començant per les indústries culturals i acabant per les xarxes. D’altres són estructurals, com el fet que després de més de quaranta anys de democràcia s’evidencia més que mai l'asimetria del model lingüístic constitucional, com demostra l'escassa presència i promoció de la diversitat lingüística en l'àmbit estatal, al marge que el plurilingüisme estigui present al Congrés o en alguns documents oficials o espais web institucionals. O al marge de la nova llei, publicada aquest dijous al BOE, que permetrà fer servir el català a tots els jutjats d'Espanya.
Es tracta d'un avenç, esclar, però encara queda molt camí per recórrer. Només cal que pensem en el Tribunal Constitucional (TC), la doctrina del qual ha anat evolucionant a marxes forçades cap a una progressiva "desoficialització" de les llengües distintes del castellà. La sentència de l’Estatut, que és la mare de totes les batalles, com demostra el conflicte del 25% de castellà a l’ensenyament, declarà que la prevalença del català en els àmbits públics, sobre la base que és la llengua pròpia del país, trenca l’"equilibri inexcusable" entre les dues llengües oficials, i que la política d'impuls i foment del català (la “normalització lingüística”), tendent a corregir situacions històriques de desequilibri, ja no té raó de ser més que amb mesures "proporcionades". En fi. Han arribat a la conclusió que és el castellà el que està en minoria i amenaçat. El món al revés. Això demana de canviar lleis, però també estrenar noves mentalitats: no abaixar la guàrdia i una militància insubornable.
