Els milionaris de la pandèmia

La situació en què la pandèmia ens ha situat a cadascú de nosaltres, i els seus efectes sobre el sistema sanitari, l’economia, la seguretat i el concepte d’autoritat, les relacions socials o la salut mental, encara no han estat estudiats amb prou perspectiva. Segurament tots coincidirem que ens hauria agradat una reacció més ràpida de les autoritats sanitàries, començant per l’OMS i acabant per l’ajuntament més minúscul del planeta. Però els temps van ser els que van ser i, sense adornar-nos-en, els contagiats per SARS-CoV-2 omplien els hospitals, la malaltia feia estralls en moltes residències geriàtriques i ens travessaven les orelles paraules que ens pensàvem que no hauríem de sentir mai, com confinament i estat d’alarma, les limitacions del dret de deambular o reunir-se...

Als centres sanitaris, sociosanitaris i residencials es vivien circumstàncies molt diferents, perquè diferents són els centres i diferent és la seva capacitat de fer front a grans emergències. Però tenien en comú el desconcert, el desbordament, la descoberta del poc estoc de material de protecció. Alguns directius van considerar que si els sanitaris es protegien alarmarien més del compte els usuaris, com si les notícies que entraven pels dispositius mòbils o per les pantalles d’ordinador no fossin alarmants.

El cas és que una part important del personal sanitari no es va poder protegir adequadament els primers dies. Encara no hem agraït prou a metges i infermers, al personal auxiliar, al personal de neteja, als tècnics de radiologia, als dels laboratoris... la tasca d’adaptació a una allau per a la qual no havien estat preparats i per a la qual no disposaven de mitjans adequats per fer-hi front.

Atesa l’emergència, era imprescindible reduir els carregosos sistemes de contractació. Ja no es tractava de garantir la màxima publicitat i la lliure concurrència, sinó d’obtenir els elements que configuraven els equips de protecció del personal que rebia constantment el flux de pacients d’una malaltia altament contagiosa i fins aleshores desconeguda.

La immensa majoria es van quedar, amb un lloable esperit de servei. Podien desertar i no ho van fer. Moltes persones de la neteja van emmalaltir, moltes auxiliars que havien seguit dutxant els malalts sense equips de protecció van presentar formes greus del covid-19. Algunes van morir, d’altres mostren formes persistents de la malaltia o han necessitat ajuda psicològica.

El que per a nosaltres era un crit desesperat d’ajuda, per a alguns innobles i avariciosos era una oportunitat de fer productius negocis. A la Comunitat de Madrid, on no paren d’escandalitzar-nos en la seva manera d’entendre l’exercici del poder polític, s’han conegut casos que s’estan investigant, per si més enllà de l’actitud inhumana, l’enriquiment fos il·lícit, il·legal. Però hi ha més milionaris de la pandèmia. Sempre hi ha milionaris de les tragèdies. No ho dic des d’una mirada romàntica ni càndida. El lliure mercat és això. L’administració estava escanyada i alguns van usar mecanismes i contactes que coneixen bé per enriquir-se.

Hi ha més Medines i més Luceños. Ara seria convenient explicar-ho. Seran els mecanismes de la justícia penal els que determinin si hi ha delicte, i fins i tot és possible que no es formuli retret penal, però és bo que coneguem tots els que van enriquir-se pèrfidament. No per venjança, sinó com a homenatge a les persones que van passar-se llargues jornades cosint mascaretes de manera altruista, a les empreses que van adaptar les seves línies de producció per fer material de protecció sanitària, als equips d’enginyers industrials que van intentar dotar els hospitals amb respiradors, a tots els comerciants que van acostar-se als centres sanitaris per oferir gratuïtament els seus productes, als voluntaris que preparaven pastissos, a tots els grups de suport veïnal que van protegir les seves persones grans fent torns per anar-los a comprar i ajudar-los amb els residus.

Contra l’actitud execrable de triplicar o quintuplicar el preu, de retenir un material imprescindible durant dies per aconseguir l’especulació desitjada, hi havia milers d’infermeres que doblaven torn un dia i un altre, hi havia metgesses que no veien els seus fills petits per por de ser vector de contagi.

Tot passava en les primeres setmanes. Ja sabem que en moments difícils apareix el millor dels humans i també el més execrable, i que la mesquinesa també és humana. Som una societat imperfecta perquè imperfectes som tots nosaltres. Tenim dret a conèixer amb qui van establir contractes de subministrament les administracions que ens representen i qui hi ha darrere de les empreses mercantils que, amb una adreça fiscal i sense personal ni experiència prèvia, van veure oportunitat de fer un negoci desaforat i fàcil. Potser no era il·lícit però ens ajudarà a entendre millor què ha passat i com som col·lectivament.

Voldria trobar paraules adequades perquè no sembli un recurs retòric fàcil i melodramàtic. Els pacients greus de covid-19 requereixen atencions per a tot, per a la higiene personal, per a l’aspiració de secrecions bronquials, per respirar, per reaprendre després de dies d’immobilització. Les infermeres de les UCI específiques de pacients covid que encara hi ha en hospitals especialitzats viuen jornades extenuants i, amb auxiliars i personal de neteja, necessiten equips de protecció individual perquè treballen en una atmosfera amb presència de virus i secrecions infectades. Penso en elles quan veig els comissionistes aristòcrates que no han estat capaços d’empatitzar ni de pensar en el treball penós d’uns serveis sanitaris que, enmig de la tragèdia i dels pitjors pics de la pandèmia, hi han posat humanitat i expertesa.

Em pregunto quines consciències podien especular amb l’oferta d’equips de protecció quan els sanitaris improvisaven bates impermeables amb bosses d’escombraries. La bata impermeable no era un caprici. Molts vòmits, moltes secrecions s’havien d’aturar amb aquests teixits. Tenim dret a conèixer els que s’han fet milionaris amb la pandèmia.