Què és un milió?

“Un milió de desplaçats al Líban...”, llegeixo a l'ARA. I és una xifra que si bé pots assumir (entendre) si et parlen d’usuaris d’internet, de compradors de discos, de turistes que visiten una ciutat, ets incapaç d’assumir (entendre) si et parlen de persones que ara no tenen casa ni destí. Quantes sopes envasades caldran, quants medicaments per a quants diabètics o hipertensos, quants dalsys i apiretals per a aquells nadons que, de cop, agafen una febrada?

Quant de pa, quanta llet, quantes mantes? Però potser cap ventilador, esclar, i potser cap joc o cap revista, perquè hi ha coses que es consideren supèrflues i només s’entenen en temps de pau, signifiqui el que signifiqui això. Ningú enviarà salmó fumat o pinya o refrescos als desplaçats, encara que pugui costar el mateix que el pernil dolç o la taronja o el cafè, perquè hi ha coses que moralment no són aptes per a la caritat. I no ens enganyem. En podem dir ajuda per dignificar-ho, però és caritat. Ells no tenen cau, ara, i no es poden abandonar al son després d’haver llegit o mirat el mòbil com nosaltres. Hauran de dormir on puguin, vigilant els grans, amb un ull mig obert, per si algú –un altre desplaçat– els vol saquejar, violar, matar. Hauran de lluitar pel menjar, com en una mena de bufet lliure sinistre, on el més fort aconseguirà el sac d’aliment i el repartirà com vulgui. Haver-ho perdut tot i tenir gana ens torna allà on érem: a la salvatgia primitiva.

Nosaltres, astorats, llegint les notícies, també ens encongirem, però d’una altra manera. Sentirem que és immoral a hores d’ara gastar en colònia, flors, restaurants, teatre o viatges. Recordarem els dibuixos animats de quan érem petits. Aquells pobles idíl·lics, com el dels barrufets, on tots eren amics i tenien feines sense competència i el dolent era ridícul i maldestre. Em miro casa meva. Un milió sense casa?