El capitalisme, o socialdemocràcia, fan voltes damunt d'ells mateixos, com un ca que cerca la millor posició per ajeure's. I dormir. Un mamarratxo com Javier Milei, amb tots els seus esgarips, és en realitat un símptoma de dormició. Pensar a aquestes altures que la recepta per redreçar una economia devastada per la corrupció és un pla de xoc ultraliberal és una imbecil·litat de la qual fins i tot el mateix Milei, en un rar moment de lucidesa, s'ha adonat parcialment: en un discurs populista pronunciat des d'una posada en escena populista, va reconèixer que “el xoc”, com ell anomena el seu pla de mesures desreguladores, tindrà “un impacte negatiu” en el dia a dia dels ciutadans, que hauran d'afrontar “un darrer tràngol abans de començar a veure la llum al final del túnel”. Ofuscat i redemptorista, per tant. Pretendre redreçar una economia devastada per la corrupció naturalitzant la corrupció (la desregulació dels serveis públics no vol dir altra cosa, i més en un país amb els tres poders de la democràcia en caiguda lliure de fa anys) i crispant i polaritzant l'opinió pública com mai abans, ja es veu de lluny que no és exactament una bona idea. Que la borsa faci espasmes per saludar el que sembla la definitiva fi del peronisme i del kirchnerisme, o que a Europa alguns s'excitin projectant en Milei les seves pròpies fantasies econòmiques i polítiques, ens parla justament d'un sistema espantat, que intenta calmar-se engronsat pel seu propi cinisme.
De cinisme en dona lliçons Zelenski abraçant-se llargament al nou líder trumpista sud-americà per haver mantingut, durant la seva llarga i embogida campanya electoral, una postura crítica amb la Rússia de Putin, postura tan inestable com el mateix Milei. “Veure si canvia d'opinió”, és gairebé tot el que ha dit, obscurament, el govern de Putin sobre Milei fins ara, per boca del portaveu Dmitri Peskov. Després tenim els casos que combinen el cinisme amb una notable falta d'encert en totes les tries: és el cas del rei d'Espanya, Felip VI, que, després d'haver protagonitzat una escena pintoresca fent cares llargues a Pedro Sánchez, no ha dubtat a travessar l'Atlàntic per oferir la cara inversa davant de Milei, a qui va donar la mà i va tocar afectuosament el braç amb un somriure d'orella a orella. Per si a algú li calen aclariments sobre el nivell de la dreta espanyola, sempre tenim Santiago Abascal, bon amic de Milei, que va dir això de penjar Pedro Sánchez pels peus: es va equivocar de referència perquè aquesta, justament, és la fi que va fer Mussolini. Ara bé: no és la primera vegada que Abascal profereix amenaces o incitacions a la violència i l'odi. Ja sabem que no passarà, però hi hauria motius més que raonables perquè actués la Fiscalia amb tant o més zel que quan un raper, segons ells, insulta la Corona.
Mentrestant, Milei no és ni un símptoma: és una anècdota macabra, la gota que fa vessar el got, el hàmster ultraliberal i neofeixista que corre dins la seva roda fins a caure exhaust. Arrossegant, això sí, tota la casa darrere seu.
