Milei, la victòria de la contestació
Esmena a la totalitat. És la victòria de la contestació; de la ràbia i el trencament amb un sistema fracassat. L’Argentina de la frustració social per la crisi econòmica, del rebuig a les famílies polítiques tradicionals i del malestar per la penetració del narcotràfic i el crim organitzat que ja desestabilitza altres països de l’Amèrica Llatina, ha acabat convertint l’imprevisible ascens de Javier Milei en una realitat.
L’anarcocapitalisme encara és un gran interrogant retòric i polític. Però, de moment, Milei ja va saber intuir que el veritable xoc electoral per ocupar la Casa Rosada no es dirimia entre partits polítics, ni tan sols en el dilema entre democràcia i autoritarisme –sobretot quan l’enquesta del Latinobarómetro ja havia constatat que gairebé el 30% dels llatinoamericans es mostren indiferents al tipus de règim polític en què viuen, i a l’Argentina, un 65% dels joves menors de 30 anys i de barris populars d’arreu del país ja declaraven a finals del 2021 que els semblava que era el mateix la democràcia que qualsevol altre sistema de govern, i que “de vegades és millor un sistema autoritari que un de democràtic”–. Milei va establir que la veritable confrontació seria entre el liberalisme i l'estatisme, entès de manera àmplia, on hi cabia gairebé tot: des del peronisme i les seves idees de justícia social fins al kirchnerisme, que havia perdut el favor del vot dels joves i les classes populars, empesos per anys de frustració i absència de futur.
L’oferta llibertària, culturalment conservadora i antidistributiva de Milei beu del malestar social contra un estat que ha fallat als seus ciutadans des de la corrupció, la inflació (del 140%) i uns nivells de pobresa cada cop més generalitzats (el 40% de la població viu per sota el llindar de la pobresa). És per això que la indignació per un deteriorament imparable ha pesat més que el salt al buit dels qui senten que ja no tenen gaire més a perdre i que han votat per un ultraliberal com Milei.
Legitimació electoral. Les eleccions argentines no deixen de reflectir un clima més ampli a l'Amèrica Llatina, i fins i tot a Europa. La feblesa de les coalicions de govern, immerses en tensions internes, i la crisi de representació que ha trencat la relació entre governants i governats. Milei ha arribat a la presidència amb un partit de nova creació i sense estructures de poder arreu del territori, exactament com ho va fer Emmanuel Macron el 2017. La retòrica de Milei també s’omple la boca de "llibertat" entesa com un significant buit que serveix per justificar-ho pràcticament tot. De la mateixa manera que l’extrema dreta europea o el trumpisme nord-americà es declaren els defensors d’una llibertat que se sent coartada per la defensa de drets socials i col·lectius.
L’èxit de Milei també és conseqüència de la volatilitat del vot i la tendència a castigar els oficialismes. Consagra, novament, la força de la imprevisibilitat i el carisma del trencament amb les formes tradicionals. És la victòria de l’esmena a la totalitat, com ho va ser el Brexit. Però, com amb Trump, la inestabilitat emocional i l’aire d'ingovernabilitat que l’envolta són també part de la benzina que pot encendre la seva presidència.
Malgrat tot, la legitimació electoral d’aquestes agendes, que són transatlàntiques, és el cop definitiu a la crisi de la democràcia liberal, agreujada per unes desigualtats econòmiques cada cop més profundes i que eixamplen també la trajectòria del pèndol polític que determina els canvis de govern a l’Amèrica Llatina i que s’estira, cada vegada més, entre els extrems.