Milei contra el poble
El president de l'Argentina, l'extravagant (però no tant com vol semblar-ho) Javier Milei, ha tardat tot just un mes i mig a tenir la seva primera vaga general. Milei va arribar al poder amb una victòria incontestable, amb el 55% dels suports, i, si bé és cert que tot d'una va demostrar que les seves ferotges diatribes contra la “casta” política eren només de boqueta (s'ha envoltat de vells caimans de la dreta més rància del país), també ho és que ha posat fil a l'agulla amb tota diligència al seu pla de xoc, o com se'n digui, per redreçar l'economia. Ha presentat fins ara dues grans mesures, un megadecret i una llei òmnibus, que laminen drets dels treballadors i desregulen diversos sectors econòmics, alguns d'ells considerats estratègics. El resultat és prometedor: Milei va heretar del govern peronista una inflació totalment descontrolada del 160%, que va ser el seu principal argument per guanyar unes eleccions fent el fantasma amb una motoserra. Un mes i dies més tard, la inflació és del 211%.
Milei i la seva colla insisteixen a afirmar que la culpa de la situació de l'Argentina és del socialisme. Li podem oferir una altra resposta igual de succinta, però més real: la causa principal de l'enfonsament del país és la corrupció (i la falta d'una autoritat supraestatal que obligui a corregir excessos i a contenir la tendència de les elits al saqueig de les arques públiques, a l'estil del que suposa la Unió Europea en relació amb Espanya). Amb tot, els paràmetres en què es produeix la “revolució liberal” promesa per Milei es defineixen bé per una altra de les mesures més cridaneres que ha adoptat d'ençà que és president: una “llei antipiquets” que prohibeix tallar carrers i obliga els manifestants a moure's per damunt les voreres, pensada precisament per impedir protestes com les d'aquesta vaga general. És grotesc, com tot el que té a veure amb el personatge, però sobretot suposa coartar de manera arbitrària (i, per tant, inadmissible) un dret fonamental, com és el de manifestació. D'un liberalisme impecable, per tant.
Criden també l'atenció les mesures en matèria cultural: Milei i el seu govern aprofiten la llei òmnibus per desballestar el teixit cultural argentí, que és una de les senyes d'identitat del país i una important font de generació de riquesa. Tanmateix, les propostes de Milei són tancaments i retallades: eliminació d'institucions cabdals com l'Instituto Nacional del Teatro o el Fondo Nacional de las Artes; derogació de la llei del teatre, i retirada del finançament a l'Instituto Nacional del Cine y las Artes Audiovisuales, l'Instituto Nacional de la Música i la Comisión Nacional de Bibliotecas Populares. Hi ha un acarnissament especial, com sol passar, amb el cinema, el teatre i (en particular) els llibres i el sector editorial i llibreter: supressió del preu fix dels llibres (una vella fantasia de la dreta, també del PP), que pot suposar el tancament d'una gran quantitat de llibreries, i eliminació del finançament a les biblioteques populars. Viva la libertad, carajo.