I de sobte aparegué Javier Milei a la maltractada, incomprensible i sempre decebedora política argentina. De fet, ja no és tan nou. Una versió arrabalera de la nova extrema dreta que campa i amenaça arreu i de la qual és una de les versions més trastornades i amenaçadores. Fa uns anys que construeix el seu personatge i els actes multitudinaris en teatres de Buenos Aires l’han convertit en una mena de líder pop del qual a la gent, més que el fons del que diu, l’atreu el seu provocador estil. Estrafolari, egòlatra, histriònic i desagradable, ha fet seu un discurs liberal dels més extrems que es poden sentir en l’àmbit públic. Es reclama anarcocapitalista i les seves influències doctrinàries serien l’economista Milton Friedman i l’Escola de Chicago, on també es va formar. Des del punt de vista cultural és un autèntic seguidor de l’individualisme límit de la pensadora russa Ayn Rand i la seva secta californiana d’acòlits. Defensa mesures extremíssimes com la liquidació del Banc Central, la dolarització de l’economia, l’eliminació de qualsevol política social. Tot en mans del mercat desregulat i un estat només responsable de la força de cara a contenir i disciplinar una societat que no tindria més possibilitats que la revolta. Com alguns polítics espanyols similars, creu que el concepte “justícia social” és un invent de l’esquerra per justificar el ressentiment social dels fracassats. Està, curiosament al ser tan liberal, contra l’avortament i la igualtat de gènere. Tot dins el mercat i res fora d’ell, sigui la salut, el tràfic d’òrgans, de dogues, de criatures, la prostitució. Un filantrop!
Encara que sigui una traducció embogida de la nova extrema dreta que recorre el món, està adquirint un ancoratge entre els sectors socials més dèbils de l’Argentina, com també en petits sectors de les elits a les quals els agrada sentir malparlar de l’estat. Aquesta dreta que en diem il·liberal –perquè feixista no la descriu adequadament– fa un efecte balsàmic en aquells sectors socials més exclosos que, sobretot, estan ressentits i se senten humiliats per unes polítiques que sempre els són contràries i en una època que no s’albira cap futur: feina escassa o inexistent, salaris de misèria, l’ascensor social que només sembla funcionar en sentit descendent i cap projecte polític que els doni esperança. Res pel que lluitar en un món profundament individualista i competitiu. El discurs extrem no és que resulti més creïble, però sona rebel, permet ser políticament incorrecte, representa llançar un crit, fer una gamberrada contra el “sistema”. Un lideratge clar, un sentit de grup, una explicació simple i entenedora encara que falsa, un petit confort enmig del sofriment i la desolació. Que a l'Argentina sigui tot més extrem, hiperrealista, té a veure amb el fet que la situació econòmica i social del país és realment tràgica. Un 150% d’inflació interanual, devaluació constant de la moneda, condicions de vida que han empitjorat, i molt, fins i tot per als professionals, empleats i funcionaris que formaven la deteriorada classe mitjana. A sota, els nivells d’exclusió i les expressions de pobresa absoluta resulten brutals. Els dos blocs polítics irreconciliables –Macri i el kirchnerisme, per entendre’ns– no tenen cap projecte més enllà d’ocupar el poder en un país hipotecat pel deute extern, la desindustrialització i la demencial corrupció política. Les mesures socialment pal·liatives i clientelars dels governs del peronisme ni resolen ni poden amagar que aquest moviment polític ha resultat una condemna per a aquest país.
Aquesta dinàmica política es produeix gairebé a tot el món. Falsos déus que asseguren la redempció si se’ls entrega l’ànima, tot prometent impossibles. Una sortida, no sé si temporal, per un capitalisme que genera una desigualtat social que ja no pot gestionar i contenir la dreta clàssica. El feixisme als anys trenta del segle passat, encara que en circumstàncies no exactament coincidents, també va fer aquesta funció. Ara ho fan Trump, Meloni, Bolsonaro, Díaz Ayuso, Orbán o Le Pen. Són arreu. Es diferencien en el to en funció de les condicions materials i per defensar polítiques econòmiques força diferents. Uns són extremadament ultraliberals i diuen que l’alliberament del mercat de les grapes de l’estat transformaria radicalment les coses, la majoria. Els altres defensen polítiques proteccionistes i apel·len a tornar a construir una administració estatal protectora, com passa a França o Itàlia. No és un tema estratègic menor. De fet, la divisió recent de Vox té a veure amb aquesta disjuntiva. El problema que hi hagi electors disposats a votar pertorbats davant la desesperació, que els atragui l’abisme postdemocràtic, no ens hauria de portar a la seva desqualificació. Caldria analitzar i entendre les causes, els motius de tanta frustració i desesperança. Fer un projecte polític que repari i superi la situació. I recuperar la seva confiança.
