Hi ha una tendència a l'esquerra –que deriva en bona part d'una lectura maldestra del marxisme– tendent a interpretar els fenòmens polítics i ideològics com a derivacions necessàries i evidents de les relacions econòmiques. Si l'esquerra guanya les eleccions, és com a conseqüència que la gent ha pres consciència del deteriorament en les condicions de vida que provoca el neoliberalisme o, en tot cas, que la gent valora els drets socials i les polítiques públiques redistributives. Per això, si quan l'esquerra governa millora la vida de la gent, té l'èxit electoral assegurat. Si, per contra, guanya la dreta, el problema és que o bé l'esquerra no ha millorat la vida de la gent o, en tot cas, que la destrucció dels vincles socials i comunitaris que genera el neoliberalisme imposa una ideologia individualista del campi qui pugui. En aquestes anàlisis, els mitjans i les xarxes socials, com a terrenys del combat polític i ideològic, solen estar absents. D'aquesta manera s'arriba a dir que la ultradreta i el feixisme es combaten amb polítiques socials. Com més drets socials, menys fatxes. Sona bé, però és mentida. Que els hi diguin a les feministes, que han vist com a l'extensió de drets la succeeix una àmplia resposta reaccionària.
Poden posar-se multitud d'exemples i de contraexemples, que la clau per entendre l'èxit electoral dels Trump, els Bolsonaro, les Meloni o els Milei no és “el neoliberalisme” ni la destrucció de drets socials que comporta. Si això fos així, als països nòrdics, a Alemanya o a França, on l'estat del benestar resisteix millor que al sud d'Europa i no diguem que a l'Amèrica Llatina, no hi hauria forces d'ultradreta amb pes electoral. I deunidó si n'hi ha. Es dirà que en aquests països la clau de l'èxit de la ultradreta és el rebuig a la immigració (els rics no voldrien compartir el seu benestar), però el rebuig a la immigració és, moltes vegades, més gran als països perifèrics. Un altre cop Amèrica Llatina, on veiem altes taxes de rebuig als migrants en països creats per migrants i productors de migrants, n'és un exemple.
Llavors, quina és la clau de l'èxit de les ultradretes en tants llocs i tan dispars? La seva absoluta consciència que la guerra cultural és el terreny central de la política de la nostra època. I en això Milei és un paradigma. El seu triomf electoral descriu una nova època en què cal pensar la política en altres claus. Milei no és un partit ni un projecte polític. Ni tan sols és un líder o una ideologia; Milei és, bàsicament, un discurs concebut per a les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Que hagi triomfat precisament en una societat com l'argentina, derrotant un dels aparells partidaris que va representar alhora el paradigma de l'organització política partidària nacional-popular (el peronisme), és una prova inequívoca que estem en una fase històrica en què l'èxit polític i electoral no el defineix la força organitzativa d'un partit amb els seus militants i el seu pes territorial, sinó la força dels discursos capaços d'arrasar, no ja als mitjans de comunicació convencionals, sinó també als menys convencionals. Milei representa, una vegada més, l'èxit de la ultradreta en la batalla cultural i, com no es cansa d'explicar Manu Levin, assenyala la caixa d'eines de la política al segle XXI.
Levin va recordar ahir a La Base una de les entrevistes de Milei en campanya que va provocar nombroses burles. Milei presumia dels likes i impressions que reben els seus tuits, els seus vídeos i els seus posts a Instagram i a TikTok, mentre diversos periodistes hi treien importància, li deien que les xarxes són una bombolla i que ni els “m'agrada” ni la difusió dels seus vídeos equivalen a vots. Hi ha encara molts politòlegs i periodistes que menyspreen les xarxes socials i que confien en les enquestes (que a l'Argentina, com a Espanya recentment, han tornat a fallar), en els aparells dels partits i en els moviments tàctics dels dirigents dels partits.
Ara que a Espanya els progressistes celebren l'habilitat tàctica de Puigdemont i la manca de complexos tàctics de Pedro Sánchez, alhora que es burlen de la quadrilla de llunàtics que van a Ferraz amb nines inflables, no hauríem d'oblidar que vivim temps d'èxit per als llunàtics.
Milei és un senyal més que la democràcia liberal està al llit de mort i que la guerra cultural i els seus ritmes infernals estan colonitzant la lluita política. Ai dels que somiïn mesos d'estabilitat política després de la investidura de l'altre dia.
