El musicòleg Francesc Vicens Vidal acaba de publicar —a Lleonard Muntaner editor— un llibre ben interessant, La Sibil·la després de la UNESCO, que ressegueix l'abans i el després que s'ha produït en la valoració social i el tractament artístic que ha tingut el Cant de la Sibil·la del 2010 ençà, quan va ser inclosa dins la Llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco i es va convertir, per tant, en patrimoni de la humanitat. El mateix Vicens Vidal no és aliè a la història que estudia, ja que fa més de vint anys que dedica llibres i articles al Cant de la Sibil·la. La publicació del nou llibre ha coincidit amb un altre, La música que ve de Déu —també a Lleonard Muntaner—, que és una bella reflexió de Vicens Vidal sobre la dimensió transcendent de la música, en què podem percebre la influència sempre estimulant del místic i orientalista Joan Mascaró Fornés: és de referència també el seu llibre George Harrison: The Inner Light, una vida espiritual, en què estudia la relació entre el beatle i el traductor mallorquí del Baghavad Gita i els grans textos hindús a l'anglès (i, a través dels bons oficis de la també traductora Elisabet Abeyà, al català). I encara ens caldria un altre article per parlar del vessant de Francesc Vicens Vidal com a músic i compositor: Irene i la terra adormida, una cantata sobre la mort explicada als infants amb llibret de la poeta Lucia Pietrelli, és una obra exquisida que us convé cercar, en el llibre-disc publicat per Documenta Balear.
Abans de ser inclosa per la Unesco dins el llistat de béns immaterials de la humanitat, el Cant de la Sibil·la era un drama litúrgic d'origen que es representava a les esglésies de Mallorca la Nit de Nadal, com a part de la celebració de les Matines. Quan diem “es representava” volem dir que es cantava perquè (com sap ara tothom) la Sibil·la és una espècie d'àngel anunciador que anticipa el Judici Final, la fi del món (i la seva inclusió en la litúrgia de la Nit de Nadal, quan se celebra el naixement del Salvador de la humanitat, no deixa de ser paradoxal, però és allà), i ho fa amb un cant que, tant per la lletra com per la música, en les diferents versions que ens n'han arribat, literalment posa la pell de gallina al més descregut. A més d'això, en aquests darrers deu anys s'ha convertit en una peça musical de gran popularitat, objecte de versions i revisions a càrrec de músics dels estils i tendències més diversos: ja coneixíem les interpretacions, magnífiques, de Maria del Mar Bonet o de Jordi Savall i Montserrat Figueras, però ara hi hem d'afegir versions en clau de pop, rock, blues, metal, world music o música electrònica, a càrrec de sibil·leres i sibil·lers fins fa poc inesperats com Maria Arnal i Marcel Bagés, Joana Gomila, Júlia Colom, Carmen Jaime o el grup de doom metal Helevorn. Tot plegat són excel·lents notícies sobre la vitalitat d'aquest símbol, i també ens situa en un punt vívid del debat sobre la construcció en marxa de la nostra identitat com a cultura catalana. Aquí, ja ho diem, votem molt a favor de les mil i una sibil·les.
