Mikimoto a l'Afganistan
Va ser un encert programar el viatge de Miquel Calçada a l'Afganistan com a primer episodi del retorn d' Afers Exteriors. El contingut era tan colpidor i emocionant, tan diferent dels Afers que havíem vist, que la tornada del programa ja ha valgut la pena només per aquest capítol.
Amador Guallar, Mònica Bernabé, Jordi Benages i Sergi Altadill van ser uns testimonis excel·lents per entendre la realitat d'un país del qual hem sentit a parlar molt, n'hem vist moltes imatges, però és evident que en sabem molt poca cosa. Les seves explicacions sobre el dia a dia, la gent, els costums... van omplir de matisos i detalls unes informacions d'una guerra normalment plena de tòpics i eufemismes. I van acompanyar Miquel Calçada a uns espais i racons que van donar molta contundència al programa. La reunió de dones mig clandestina, el centre d'amputats i una mena de museu de la guerra horrorós van ser imatges impactants. Va ser demolidora l'explicació d'Amador Guallar sobre les mines butterfly, que destrossen les mans dels nens que es pensen que són joguines. Frapant com, discretament, van inserir la imatge d'un nen d'uns tres anys que vessava sense voler l'aigua que havia recollit d'una font i un adult li pegava. El primer Afers Exteriors va ser televisivament molt potent i, sobretot, profitós. És difícil que aquests detalls de l'horror i la misèria arribin en prime time a tanta gent i d'una manera tan propera.
A nivell de format, l'Afers Exteriors ha mantingut les seves característiques i Miquel Calçada no ha perdut el seu segell narratiu. La seva emblemàtica veu en off amb aquell punt foteta (que ell mateix seria capaç de negar que existeix) atrau l'espectador. És com si hi hagués una doble lectura subtil. En el cas d'un context com el de l'Afganistan, però, costava una mica de pair. Després d'escenes d'una duresa impactant, el guió agafava unes ínfules de reflexió una mica ensucrades que llegides amb la singular entonació mikimotiana et deixaven descol·locat. Deia: "No sé si és més angoixant viure amb la por de morir o haver perdut la por a la mort perquè t'hi has avesat". I exagerava les v fent-les labiodentals, teatralitzant tant la fonètica i l'entonació que semblava conya. L'enorme lirisme d'algunes frases barrejat amb la narració tan afectada que caracteritza el Calçada provocava una transgressió estranya del gènere del reportatge d'autor, amb el risc que el segell propi es torni caricatura.
