He hagut de deixar passar uns dies per assimilar les declaracions de Miguel Bosé al programa de Jordi Évole. Un article sobre una negació de la pandèmia es podria dedicar a dir que no hi ha dret, que com es pot ser tan inculte, que és un menyspreu als milions de morts i tantes altres coses.
Però no. Crec que el rerefons de la barbaritat que el cantant va declarar a milions d’espectadors és un altre. I és un rerefons greu, una malaltia social que no només afecta els qui neguen el covid, sinó tots aquells grups que neguen evidències científiques, com ara els terraplanistes, els antivacunes o els negacionistes del genocidi nazi.
Els italians anomenen dietrologia el que nosaltres anomenem teoria de la trama. Consisteix en atribuir la causa d’un esdeveniment a una conspiració. Es fa una construcció fantasiosa que atempta contra la veritat demostrada científicament i comunament acceptada. Contra tota lògica, s’acusa institucions de manipulació de ciutadans, encobriment de la veritat i intencions ocultes. És un procés propi de religió mitològica. Una construcció d’un relat fantàstic per explicar fenòmens naturals.
Per què han aparegut tants negacionistes darrerament? El consum d’informació que abans fèiem a través de fonts contrastades -editors, llibres, enciclopèdies- ara s’ha desplaçat a les xarxes socials. Es tracta d’una indústria cultural sovint sense cultura, de disponibilitat immediata i d’extraordinària simplicitat. La informació i la formació s’han convertit en productes d’entreteniment sense cap compromís social, científic o cultural.
Una de les víctimes d’aquesta indústria són els negacionistes i s’està estudiant quin és el seu perfil psicosocial.
Tenim, per una banda, persones marginades, fartes del sistema, descregudes i frustrades per la seva situació personal o econòmica. La creació d’un complot facilita l’exculpació pròpia. Prefereixen creure una mentida que no pas acceptar una veritat dolorosa. L’altra explicació és una malaltissa necessitat de ser protagonista. En aquest cas, prefereixen una mentida que no pas acceptar que estan sent oblidats o que ningú ja no pensa en ells.
