Escoltades les explicacions de Jordi Turull i Laura Borràs, s'entén que, en aquests dies, el grup parlamentari de Junts a Madrid va passar en poques hores de demanar sancions contra les empreses que van treure la seu social de Catalunya l'any 2017 a trobar-se dins les mans, ben cedides, les competències integrals sobre immigració. Això va passar, com ha pogut veure tothom, gràcies a moltes corredisses pels passadissos, moltes negociacions a hores intempestives, molts papers damunt les taules i alguns passis de màgia de darrera hora. La política espectacle té aquestes coses, i és cert que comporta un enrenou i una xerrameca que poden resultar enfitoses per a segons qui, però a canvi fa que surtin coses dels barrets.
Cedir una de les competències més gelosament reservades (des del text de la Constitució) al govern de l'Estat a canvi d'evitar una derrota parlamentària és un preu excessivament car que costa de creure que el PSOE, partit expert al joc del triler, hagi pagat. S'haurà de veure com es concreta el contingut de l'acord que, de moment, Junts i el PSOE anuncien i enuncien de manera ben diferent: allà on uns parlen de traspàs integral, els altres afirmen que no canvia absolutament res.
Es veu que els dos grans partits independentistes catalans ja deuen haver conquerit Ítaca i ara han tornat —primer ERC, després Junts— a la política del peix al cove. Com que venen eleccions (sempre venen eleccions, encara que falti més d'un any) es tracta de competir a veure qui hi posa, dins el cove, el peix més gros. Les competències integrals sobre migració serien, qui ho dubta, una gran tonyina vermella. És obvi que les institucions d'autogovern han d'aspirar a prendre decisions polítiques sobre les qüestions més sensibles, a tenir interlocució amb la Unió Europea i els organismes internacionals, etc. Ara bé, com a exemple de política sobre migració, Turull esmenta, en entrevista amb Catalunya Ràdio, poder decidir si s'expulsen migrants multireincidents. “Cap alcalde està satisfet que al seu poble hi hagi deu o dotze persones que hagin reincidit dues-centes deu vegades”, va dir.
Començar el debat sobre migració parlant d'expulsions i vinculant migració amb delinqüència és, com a mínim i com va reconèixer el mateix Turull, “començar la casa per la teulada”. Un pèssim començament. Però és exactament el que va fer el mateix Turull a l'entrevista, perquè de seguida el debat se'n va cap aquí. I se'n va cap aquí perquè una part de la massa social independentista ha derivat cap a postures que flirtegen amb la xenofòbia i el supremacisme, expressades en xarxes socials o en articles d'opinió, alguns deguts a escriptors i soi-disant intel·lectuals amb molta boca i nul interès. El necessari debat sobre migració amenaça de convertir-se en un altre foc creuat de simplificacions i consignes, alimentat per la pressió d'una extrema dreta que ja ha començat a articular-se políticament amb l'aparició d'Aliança Catalana i que és emergent arreu d'Europa, i els fogots característics dels períodes preelectorals.
