Migracions entre fronteres i murs
Les considerables migracions actuals provinents de Síria, de l’Iraq, de Líbia o d’altres llocs han suscitat un debat sobre la capacitat d’integració de França ateses les dificultats econòmiques i pel que fa a les seves tradicions. Aquest és un dels principals motius del creixement del Front Nacional a França i dels partits partidaris de l’aïllament arreu d’Europa. Així, sembla que oposin als principis d’humanitat -que porten a l’acolliment i a l’hospitalitat- les exigències de preservar la identitat nacional davant dels immigrants, que reforçarien la lluita contra els principis d’igualtat de sexes, de barreja cultural i de laïcitat. Aquesta qüestió és ben viva també perquè les migracions actuals sembla que n’anunciïn de noves encara més considerables causades per guerres civils i també per la fractura econòmica entre el Nord i el Sud, pel reescalfament climàtic -que transforma grans regions en deserts-, etc.
Els uns volen que s’aboleixin les fronteres i els altres volen que es tanquin hermèticament. Cap d’aquestes posicions extremes és vàlida. Totes dues es fonamenten en una confusió, en sentit invers, entre el cosmopolita (el ciutadà del món que no coneix fronteres i que es troba a tot arreu com a casa) i el polític (el ciutadà d’un estat que només és a casa seva dins les fronteres del país, i no pas fora), en lloc de pensar el primer (el cosmopolitisme) com a regulador del segon (la política). Això vol dir que el principi d’hospitalitat cap als refugiats, el seu dret a ser acollits, així com la seva possibilitat de demanar el dret d’asil, han d’estar garantits. Però aquests drets, que revelen una preocupació per la humanitat, no s’han d’instrumentalitzar per a altres fins. Cal una doble condició: que l’estatut de refugiat sigui establert amb el màxim de garanties -actualment no és així a les fronteres exteriors d’Europa- i que l’acolliment estigui subordinat a un compromís solemne de respectar els costums i la cultura del país d’acollida on s’han d’establir. Un acte simbòlic d’aquesta mena tindria un abast més considerable del que alguns s’imaginarien. L’acolliment de refugiats no s’hauria de reduir a un simple procediment administratiu.
Tanmateix, cal insistir sobre la qüestió crucial de les fronteres. En la història dels estats nació, la sobirania territorial estava lligada al control de les fronteres. La vigilància de les fronteres es reconeixia com un dels atributs de la sobirania. Ara bé, dins la Unió Europea, la sobirania recau en els estats membres, en gran mesura, a la vegada que les fronteres interiors, i també en part les exteriors, es difuminen. Sobre aquest últim punt, cal recordar que la Unió Europea no es concep a si mateixa de cap manera tancada sobre els 28 estats membres que la componen actualment sinó que ara mateix s’està discutint l’entrada d’altres països a la Unió.
No és només que Europa hagi perdut les seves fronteres, sinó que, a més, no té els mitjans per controlar les dels estats limítrofs. En efecte, com que no les pot controlar el que hauria de ser una sobirania europea -que és evident que no existeix-, els correspon controlar-les als estats limítrofs. Però el problema és aleshores del tot diferent del que predominava en la configuració dels estats nació totalment independents els uns dels altres, en la mesura que les fronteres d’Europa depassen considerablement les d’aquells estats. ¿Com es poden controlar les fronteres d’Europa, si superen considerablement les dels estats particulars? La posada en marxa de controls a través de tecnologies electròniques i informàtiques, que existeixen en altres parts del món, hi afegeix encara més dificultats. En efecte, fer efectius els controls a través d’aquestes tecnologies no pot correspondre a la sobirania dels estats particulars perquè el control s’estén més enllà del seu territori, però aquests controls tampoc poden estar supervisats per una sobirania europea, perquè no existeix. Es comprèn, doncs, el problema de les fronteres que té avui Europa. Ara bé, és precisament quan no es poden assegurar o controlar les fronteres que es construeixen els murs. Alguns estats europeus construeixen murs davant la incertesa en què es troba Europa respecte a les seves pròpies fronteres.
Oposant les fronteres als murs, voldria subratllar que hi ha una diferència essencial entre una cosa i l’altra. La característica de la frontera és que no concerneix únicament les persones, sinó també el dret, les mercaderies, les obres, les llengües, les cultures, etc.; mentre que els murs tenen per única funció impedir el pas de gent considerada indesitjable. D’altra banda, si les fronteres permeten un cert control, no tenen de cap manera el caràcter unilateral i tancat sobre si mateix dels murs. Les muralles i els murs han tingut, en la història de la humanitat, la funció d’impedir la invasió dels exèrcits enemics, l’expansionisme, l’afluència de població considerada indesitjable, però també oposar-se a l’arribada als països d’abundància real o imaginària de poblacions desesperades. Els murs, a més de ser sovint mitjans ineficaços, no resolen res.
