Les migracions com a arma política
“El Marroc pren nota, i amb totes les conseqüències”. Així responia el ministeri d’Afers Exteriors marroquí a l’hospitalització a Logronyo del líder del Front Polisario Brahim Ghali. Una setmana després, més de 8.000 persones (una tercera part menors) creuaven irregularment la frontera ceutina. No és nou. A finals de febrer de 2020, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan advertia que la UE “pagaria el preu” de no augmentar la seva ajuda financera i no donar suport a les operacions militars turques al nord de Síria. Dies després, davant l’anunci d’una política de fronteres obertes, 13.000 persones (entre elles moltes famílies) intentaven creuar la frontera greco-turca a la zona del riu Evros.
Les migracions sempre han sigut susceptibles de ser utilitzades com a arma de guerra política i militar (en anglès, weaponisation of migration). La politòloga nord-americana Kelly M. Greenhill distingeix diferents formes d’aquesta enginyeria estratègica de les migracions: amb intencions coercitives, quan les migracions s’utilitzen com a instrument de política exterior per induir canvis i obtenir concessions per part d’altres estats; amb l’objectiu de desposseir, expulsant grups específics per apropiar-se de determinats territoris o consolidar el poder; o per raons econòmiques, buscant obtenir-ne un guany financer.
En el cas de Ceuta no hi ha dubte que les intencions són clarament coercitives: l’estat marroquí ha volgut posar en evidència què passaria si el govern espanyol no comptés amb la seva cooperació en matèria migratòria. El missatge és clar: si Espanya no vol una crisi migratòria d’aquestes dimensions, ha de cedir a les seves demandes. I no només demanen més diners, que també. Demanen, igual que Erdogan, connivència política en determinades qüestions internes. En el cas del Sàhara Occidental, però, per raons històriques, socials i geopolítiques, aquest suport no és fàcil.
Per tenir poder coercitiu és imprescindible una gran escenificació. En aquest sentit, més que d’una crisi migratòria, estem davant d’una teatralització del caos. Se’ls ha deixat passar i se’ls està deixant tornar. Es tracta d’un “simple” recordatori. També ho són les morts en frontera. Mentre que aquestes últimes escenifiquen què els pot passar a aquells que gosin creuar, la teatralització del caos aquests dies a Ceuta busca recordar al govern espanyol què podria passar si no acaba plegant-se a les exigències de Rabat.
Més enllà de l’escenificació, l’ús estratègic de les migracions necessita també milers de cossos disposats a saltar a l’altre costat en qualsevol moment. Això va més enllà de la geopolítica dels estats, requereix vides al marge. En el cas de Turquia, són les vides dels que porten més de 10 anys patint la guerra de Síria, dins i fora del país. Són també les vides de milions de refugiats, la majoria sense papers i patint una situació d’explotació laboral, discriminació i exclusió dels serveis socials més bàsics. En el cas del Marroc, no només són migrants en trànsit. Són també ciutadans marroquins, majoritàriament joves, que fa anys que somien amb marxar i a qui la pandèmia no ha fet sinó donar-los una raó més. És aquest present sense futur, d’uns i altres, el que els converteix en presa fàcil d’aquesta maquinària estatal.
Les imatges d’aquests dies a Ceuta no deixen ningú indiferent: hi ha des de nens i nenes molls sortint de l’aigua fins a adults definitivament desesperats. Davant d’aquestes escenes, ens ruboritzem una vegada més. Ningú dubta a qualificar aquestes polítiques d’immorals i vergonyoses. Però la Unió Europea i els seus estats membres tampoc dubten a respondre amb la mateixa moneda: a Grècia, amb l’actuació brutal de l’exèrcit a la frontera i la suspensió quasi automàtica del dret d’asil; a Espanya, amb un discurs del govern central purament centrat en el restabliment de la seguretat i la defensa de la frontera i amb el desplegament de l’exèrcit als carrers.
Tot això sense adonar-nos d’una qüestió fonamental: a les fronteres exteriors de la Unió Europa, l’ús de les migracions com a arma política és la conseqüència directa de les nostres pròpies polítiques d’externalització. Al forçar els estats veïns a controlar les fronteres per a nosaltres, automàticament ens hem posat a les seves mans. Els vam oferir incentius a canvi, des dels fons d’ajuda al desenvolupament fins a possibles acords en matèria comercial o de visats. Ara són ells els que volen posar les seves condicions. No tenint gaire alternativa, la dependència ens ha acabat fent presoners.
Blanca Garcés Mascareñas és investigadora del Cidob