La nostàlgia tòxica genera desgavell

El 2014, Peter Pomerantsev, un periodista britànic nascut a la Unió Soviètica, va publicar 'Nothing is true and everything is possible', una obra en què es va nodrir dels anys que va treballar a la televisió russa per descriure una societat immersa en una fugida vertiginosa i histèrica de l’empirisme de la Il·lustració. Pomerantsev va escriure sobre com els mitjans controlats per l’estat a Rússia “esdevenien cada cop més perversos, cada vegada tenien una necessitat més urgent d’infondre pànic i por, es desconnectaven de la racionalitat i donaven veu a sectes i agitadors afins al Kremlin en horari de màxima audiència”.

Des del 2016, el llibre ha cobrat nova vida entre els que s’esforcen per entendre el xoc dual causat pel Brexit i la victòria de Donald Trump. Totes dues catàstrofes van posar de manifest el triomf de la política xenòfoba de la postveritat i totes dues van rebre l’ajut de la maquinària de guerra informativa russa. El llibre de Pomerantsev, que tractava de Rússia, semblava haver-se convertit, tot d’un plegat, en una obra profètica sobre la resta del món.

Ara n’ha publicat una seqüela perspicaç: 'This is not propaganda: adventures in the war against reality', que en part mira d’explicar com els fenòmens desconcertants que va observar a Rússia s’han fet globals. Fill de dissidents soviètics exiliats, Pomerantsev juxtaposa la història de la seva família –que té lloc en un moment en què semblava que les idees, l’art i la informació desafiaven la tirania– amb un present en què fa la impressió que la veritat amb prou feines importi.

“Durant la 'glàsnost' semblava que la veritat alliberaria tothom –escriu–. Els fets feien l’efecte d’estar dotats de poder; els dictadors semblava que tinguessin tanta por dels fets que els reprimien. Però alguna cosa ha anat terriblement malament: tenim accés a més informació i proves empíriques que mai, però els fets sembla que hagin perdut el seu poder”.

Per què? Les xarxes socials, que possibiliten la difusió accelerada de la desinformació, en són una causa, sense cap mena de dubte. Però l’observació més intrigant de Pomerantsev té a veure amb com la desesperança i el cinisme sobre el futur condueixen al sorgiment d’una societat postfàctica.

L’autor escriu que, al llarg de la Guerra Freda, “tots dos bàndols estaven embrancats en el que, en un primer moment, va ser un debat sobre quin sistema (el capitalisme democràtic o el comunisme) oferiria un futur més de color de rosa a tota la humanitat". "L’única manera de demostrar que s’assolia aquest futur era aportant-ne proves”. Evidentment, això no vol pas dir que els règims diguessin la veritat, sinó només que s’esforçaven perquè se’ls considerés veraços. Així doncs, els fets que revelaven els seus enganys els podien fer perillar.

Avui dia, però, pocs líders afirmen que disposin d’un full de ruta ideològic per assolir un món millor. El curs de la història ha estat substituït per la voluntat de poder. Pomerantsev estableix un contrast entre la propaganda soviètica, que, tot i que matusserament, mirava de resultar convincent al món exterior, i la desinformació de la Rússia moderna, l’únic objectiu de la qual és confondre. Es podria traçar una comparació semblant entre la retòrica de Ronald Reagan i la de Trump. Una manera de comunicar apunta cap endavant; l’altra, cap enrere. Pomerantsev cita la professora russo-nord-americana de Harvard Svetlana Boym, que va escriure: “El segle XX va començar amb la utopia i va acabar amb la nostàlgia”.

Llegint aquestes paraules, em va venir al cap una sensació que tinc des del 2016: que el progrés ordenat del temps ha deixat pas a una cosa caòtica i al·lucinatòria. No crec que sigui l’única persona que ho pensa; és habitual sentir progressistes parlant de la “temporalitat fosca” en què estem atrapats tots plegats.

Gran part de la cultura fa la impressió d’estar encallada. Les xarxes socials generen una sensació de present etern: sembla que les coses que van passar fa quinze dies siguin història mig oblidada. La tecnologia d’internet, que en el passat estava imbuïda d’un idealisme futurista, ha esdevingut una font de destrucció i espant. La moda ha tornat als anys 90, que al seu torn van ser un moment de nostàlgia dels 70. Els cinemes són plens de noves versions de pel·lícules anteriors. Quan els Sex Pistols cridaven “No future”, almenys sublimaven el nihilisme per convertir-lo en art. Però ara?

“És com si haguéssim anat massa lluny. Hem imaginat massa coses”, diu un personatge de la sèrie televisiva 'Years and years', un drama distòpic coproduït per la HBO i la BBC i ambientat en el futur pròxim, d’aquí tot just uns anys. “Hem enviat tot de sondes a l’espai i hem viatjat fins al punt més allunyat del Sistema Solar, hem construït l’accelerador de partícules i internet, i hem pintat tots aquests quadres i escrit totes aquestes cançons boníssimes, i després, pum! Fos el que fos el que teníem, ho hem punxat. I ara se n’està anant tot en orris”.

Al llibre 'This is not propaganda', Pomerantsev cita Gleb Pavlovski, un estrateg polític que va ser un assessor influent de Vladímir Putin i que va reconèixer des de ben aviat que la fi de les visions universalistes del progrés conduiria a un relativisme amoral. “La imatge d’una humanitat comuna és impossible i no ha sorgit cap alternativa –afirma Pavlovski–. Cadascú s’inventa la seva pròpia humanitat ‘normal’, la seva pròpia història ‘correcta’”.

Per avançar i deixar enrere aquest moment espantós, haurem de reformar els algoritmes que fan de YouTube una màquina de radicalitzar i que converteixen Facebook en còmplice de neteja ètnica. Tot i això, potser el repte més important serà fer que la gent cregui en un futur que no sembli tret d’un malson, restablir la fe en un camí racional, donar a les persones la sensació que tenen un cert control del seu destí. “La necessitat de disposar de fets parteix de la idea d’un futur basat en proves empíriques”, escriu Pomerantsev.

Una societat compromesa amb projectes comuns reals i tangibles necessita veritats objectives. Una societat organitzada entorn de la nostàlgia desesperada d’un passat mitificat, no. El llibre de Pomerantsev assenyala que la foscor autoritària que s’ha instal·lat en gran part del planeta és una ressaca del que s’ha anomenat la fi de la història de després de la Guerra Freda. Si això és cert, potser una manera de dissipar aquesta foscor és tornant a posar en marxa la història.

Copyright The New York Times

Traducció: Ignasi Vancells Mora