THE NEW YORK TIMES

Fins a quin punt era perillós Donald Trump?

Donald Trump sota el paraigues i la tempesta
i Michelle Goldberg
21/12/2020
4 min

Durant la presidència de Donald Trump l’esquerra ha mantingut opinions contraposades sobre quina mena d’amenaça representava. Les figures més famoses de l’esquerra nord-americana –Alexandria Ocasio-Cortez, Bernie Sanders i Noam Chomsky– consideraven Trump com un polític autoritari que, si sortia reelegit, podria destruir definitivament la democràcia als EUA. Però un altre corrent d’opinió creia que els gestos feixistes de Trump eren només pur teatre i que la seva matusseria en la direcció dels poders estatals el feia menys perillós que, per exemple, George W. Bush.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un dels principals defensors d'aquesta última posició és el politòleg Corey Robin, autor d'un llibre fonamental sobre el pensament de dretes, The reactionary mind: Conservatism from Edmund Burke to Sarah Palin. En una entrevista afirmava: “En comparació amb la presidència de republicans com Nixon, Reagan i George W. Bush, la de Trump ha sigut molt menys transformadora i té moltes menys garanties de conservar el seu llegat”.

Ara que el Col·legi Electoral ja ha ratificat la victòria de Joe Biden és un bon moment per replantejar aquest debat. Trump ha intentat, a la seva manera potinera i caòtica, anul·lar el resultat de les eleccions, i bona part del seu partit, incloent-hi la majoria de republicans de la Cambra de Representants i molts fiscals generals, li han fet costat. Tot i així, no se n’ha sortit i és molt poc probable que faci cas als seus partidaris –com l’exconseller de Seguretat Nacional Michael Flynn– que li demanen que invoqui la llei marcial.

Què és més important? ¿El desig del president d’enderrocar la democràcia nord-americana o la seva incapacitat per arribar fins al final? ¿Fins a quin punt és un feixista?

La resposta depèn en part de si analitzem la ideologia de Trump o la seva capacitat a l’hora d’aplicar-la. És força evident que l’esperit del trumpisme és feixista, si més no segons les definicions clàssiques d’aquest terme. A The nature of fascism, Roger Griffin descriu el “mite mobilitzador” del feixisme com “la comunitat nacional que ressorgeix com un ocell fènix després d'un període de greu decadència que ha estat a punt de destruir-la”. Això, traduït en llengua col·loquial, s’assembla molt al “Make America great again”.

El feixisme està obsessionat amb la por a la persecució, la humiliació i la decadència, tot això acompanyat del culte a la força. Els feixistes, segons diu Robert O. Paxton a The anatomy of fascism, creuen en “la necessitat d’una autoritat exercida per uns cabdills naturals (sempre homes), que culmina amb un cabdill nacional, l’únic capaç d’encarnar el destí històric del grup”. Creuen en “la superioritat dels instints del líder per damunt de la raó abstracta i universal”. Tot això descriu molt bé el moviment trumpista.

Amb tot, Trump només de tant en tant ha sigut capaç de convertir el seu moviment en la base d’un govern. L’anomenat national security state (els poders estatals que defensen la seguretat nacional) ha sigut més antagonista que no pas una eina. El departament de Justícia ha fet algunes investigacions sobre els enemics polítics del president, però la majoria de vegades han quedat en no res. L'exèrcit sí que s’ha desplegat contra manifestants, però només una vegada.

Trump va celebrar el que es podria considerar l'execució extrajudicial de l’activista antifeixista Michael Reinoehl en un tiroteig mortal, però aquesta mena de morts no són la norma. Va tancar nens en gàbies, però el van pressionar perquè els deixés anar. I al final ha perdut unes eleccions i haurà de plegar.

De tota manera, el mal que ha fet potser serà irreversible. Com encertadament ha afirmat Corey Robin, va ser George W. Bush –molt més que no pas Trump– qui va canviar la manera de governar: va deixar com a herència la Patriot Act (llei patriòtica) i el departament de Seguretat Nacional. En canvi, el principal llegat de Trump és la destrucció; la destrucció fins i tot de la falsa il·lusió que la llei s’aplica igual als governants que als governats, de bona part de la funció pública i del prestigi dels EUA al món. (Si els liberals de tota la vida estan més horroritzats per Trump que alguna gent d’esquerres potser és perquè mantenen uns vincles romàntics més profunds amb les institucions que el president ha profanat.)

En conseqüència, Trump ha extirpat dels Estats Units tota idea compartida de realitat. Altres presidents s’han enrigut de la veritat; com tothom sap, un alt càrrec de Bush, parlant amb el periodista Ron Suskind, es va burlar de la “comunitat basada en la realitat”. Però la capacitat de Trump per embolicar els seus seguidors en una teranyina de mentides no té precedents. L'administració Bush va enganyar el país per fer la guerra a l'Iraq. Després de la invasió, però, no va insistir en la idea que s’havien trobat les armes de destrucció massiva perquè saltava a la vista que no era així. I per això es va arribar al consens que la guerra era un desastre.

No es podrà arribar a aquest consens sobre Trump, ni sobre els seus abusos de poder, la seva calamitosa reacció davant del coronavirus ni la seva derrota electoral. Deixa darrere seu una nació profundament desestabilitzada.

El libel de sang postmodern de QAnon (acusacions falses contra grups ètnics o religiosos) tindrà adeptes al Congrés. Kyle Rittenhouse, un jove acusat de matar manifestants de Black Lives Matter, és un heroi popular de la dreta. El Partit Republicà s'ha tornat més hostil que mai a la democràcia. La presidència de Trump i la de Bush s’han tancat amb uns Estats Units convertits en una ruïna fumejant. Però només Trump ha aconseguit que gairebé la meitat del país no se n’adoni.

Al maig, Samuel Moyn va pronosticar, a The New York Review of Books, que si Biden guanyava es dissiparien les pors sobre el feixisme nord-americà. Satisfets de recuperar la situació anterior, deia, els que van advertir sobre el feixisme «acordonaran aquest interludi com si fos "un accident a la fàbrica", tal com els alemanys van definir, després de la Segona Guerra Mundial, el seu error de dotze anys».

Mentre els electors nord-americans es reunien –amb la policia posant a la seva disposició guàrdies armats i el capitoli de Michigan clausurat per “amenaces creïbles de violència”–, les paraules de Moyn, que volien ser cíniques, semblaven massa optimistes. Trump no ha aconseguit apoderar-se dels Estats Units, però potser els ha fracturat irremissiblement.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

stats