El cas d'Assange i la llibertat de premsa

El novembre passat, un fiscal federal va revelar per error que s’havia presentat una acusació secreta contra el fundador de Wikileaks, Julian Assange. Moltes persones preocupades per les llibertats civils, incloent-hi algunes que menyspreen Assange, es van alarmar per la idea que pogués ser castigat per haver contribuït a fer sortir a la llum pública secrets del govern dels Estats Units. “Si poden processar Assange només per haver publicat documents classificats filtrats, tots els mitjans de comunicació corren el risc de ser processats exactament pel mateix”, va escriure l’advocat Bradley Moss a 'The Atlantic'.

Aleshores el públic no sabia quins eren els càrrecs reals. Ara que han pogut arrossegar Assange fora de l’ambaixada de l’Equador a Londres, ja ho sabem. L’han acusat de conspiració per cometre intrusió informàtica, com a resultat dels seus suposats intents, fa gairebé una dècada, d’ajudar l’exanalista d’intel·ligència militar Chelsea Manning a desxifrar una contrasenya per entrar en un ordinador governamental.

Aquests càrrecs no suposen l’amenaça per a la llibertat de premsa que alguns temien, ja que la pirateria no és una pràctica periodística convencional. “L’acta d’acusació no responsabilitza Assange del fet de publicar informació”, em va dir Ben Wizner, director del projecte Unió per les Llibertats Civils Nord-americanes. Però, com assenyala Wizner, això no vol dir que no hàgim d’estar preocupats pel que es proposa fer el departament de Justícia de Donald Trump. En l’acusació d’Assange continua havent-hi elements que podrien constituir un precedent perillós.

No ho dic perquè tingui cap simpatia per Assange, una persona detestable que inicialment va buscar refugi a l’ambaixada per evitar els càrrecs derivats d’una acusació d’abús sexual a Suècia. A les eleccions del 2016 va fer de canal per als serveis d’intel·ligència russos que havien piratejat correus electrònics de destacats demòcrates. Va ajudar a difondre la teoria de la conspiració segons la qual, de fet, els correus els havia facilitat Seth Rich, que treballava per al Comitè Nacional Demòcrata i que va ser assassinat el 2016. Segurament Assange sabia que això no era cert. Hi ha abundants proves de la seva misogínia i el seu antisemitisme. Potser se’l coneix com un anarquista de la informació, però ajudant Trump a convertir-se en president s’ha convertit en una eina de l’autoritarisme.

Per tant, podria ser que Assange mereixés anar a la presó. El que és preocupant, però, és que l’acusació assenyala certs processos habituals de recollida d’informació com a elements d’una conspiració criminal.

L’administració d’Obama va decidir que no podia processar Assange per haver difós informació classificada sense posar en perill la Primera Esmena. “El problema que ha tingut sempre el departament a l’hora d’investigar Julian Assange és que no hi ha cap manera de processar-lo per haver publicat informació sense que la mateixa teoria s’hagi d’aplicar als periodistes”, va dir Matthew Miller, un portaveu del departament de Justícia. Quan Miller va dir això, els fets que fonamenten l’acusació actual ja es coneixien. Dijous, Miller va dir que hi podria haver diverses raons per les quals el departament de Justícia d’Obama no va formular una acusació de pirateria. Aleshores, l’Equador estava menys disposat a entregar Assange. “No hi ha cap raó per engegar un procés contra ell quan de fet no li pots posar les mans a sobre”, va dir Miller. I tot i que ell creu que l’acusació per pirateria està justificada, va afegir: “No és l’argument més sòlid del món”.

Però el desig del departament de Justícia d’enxampar Assange per haver publicat informació filtrada per Manning no s’ha dissipat mai. Miller va dir que tant l’ex fiscal general Jeff Sessions com el fiscal general adjunt, Rod Rosenstein, volien revisar el cas. És un alleujament que trobessin una manera d’acusar-lo sense fer un atac frontal contra les prerrogatives periodístiques. Tot i així, si llegiu l’acta d’acusació, moltes de les coses que els periodistes fan de manera rutinària formen part dels càrrecs que s’imputen a Assange.

“El fet que Assange i Manning prenguessin mesures per ocultar Manning com a font de revelació de documents classificats a Wikileaks va formar part de la conspiració”, diu l’acusació. La majoria dels periodistes d’investigació, per no dir tots, prenen aquestes mesures per protegir les seves fonts. L’acta també diu: “El fet que Assange encoratgés Manning a proporcionar-li informació i arxius de departaments i agències dels Estats Units va formar part de la conspiració”. Els periodistes ho fan sovint quan insten els informants a fer un pas endavant. “També va formar part de la conspiració el fet que Assange i Manning utilitzessin una carpeta especial situada al núvol de Wikileaks” per transmetre informació classificada, continua l’acusació. Com molts mitjans d’informació, 'The New York Times' fa una cosa semblant al demanar informació a través d’un sistema d’enviament codificat que es diu SecureDrop.

Perquè qualsevol d’aquestes accions formin part d’una conspiració criminal hi ha d’haver un delicte. Però, com apunta David Super, professor de dret de Georgetown: “Ara mateix tenim un Codi Penal ple a vessar de delictes”, cosa que fa que sigui fàcil violar la llei sense adonar-se’n. Un fiscal, doncs, podria trobar un pretext per obrir un cas de conspiració semblant si, per exemple, algú decideix filtrar l’informe Mueller o les declaracions de renda de Trump. “Aquest patró de comportament ja s’ha girat en contra dels periodistes en moltes zones del món”, va dir Super. Els periodistes “són processats per coses força trivials que en alguns casos probablement han fet, però que no suscitarien cap imputació si no inquietessin el règim”.

Assange ha descobert, com tantes altres persones, que apostar per Trump et pot arruïnar la vida. En això hi ha una certa dosi de fosca satisfacció. Però qualsevol teoria legal que utilitzi el departament de Justícia de Trump contra Assange també pot ser utilitzada en contra nostra.