Michel de Montaigne (Perigord, 1533-1592) és també el nostre savi. És francès, sens dubte, i és de tots, també sens dubte. De la mà de Sòcrates, que no es considerava d'Atenes, sinó del món, ell mateix ho va deixar dit: "No perquè Sòcrates ho ha dit, sinó perquè realment és el meu temperament, i potser no sense algun excés, considere tots els homes els meus compatriotes, i abrace un polonès com un francès, subordinant aquest lligam nacional a l'universal i comú. No estic gaire ferit per la dolçor del país natal. [...] La natura ens ha posat al món lliures i sense traves; nosaltres ens empresonem en alguns indrets". Quina manera tan bella de declarar-se lliure i, alhora, d'homenatjar la pròpia terra, "la dolçor del país natal"!
Montaigne, doncs, és francès i és de tots. Igual que és del seu temps i és del nostre. El pare de l'assaig, posant-se ell com a model i experiment, assajant-se a si mateix, escrivint-se sobre el paper dia a dia, ens va assajar a tots com a éssers que pensem, sentim i fem. A partir de la pròpia experiència i amb la luxosa crossa dels clàssics grecollatins, va bastir un autoretrat de la condició humana que, tot i estar escrit fa prop de cinc segles, manté la vigència en les qüestions essencials. El que Montaigne ens va dir de la França i l'Europa de l'època, marcada per les guerres de religió entre catòlics i protestants, per la descoberta d'Amèrica i la revolució copernicana, encara ens serveix per al nostre món d'avui, amb les nostres guerres, la nostra revolució tecnològica (comunicacional i genètica) i la nostra incapacitat per entendre el sentit de transcendència.
Sobretot ens serveix la seva actitud consistent a qüestionar-ho tot, a no donar res per bo ni per dolent, a posar en dubte els hàbits i a apassionar-se per les novetats, a repensar des del més petit detall quotidià fins al sentit últim de la vida. Aquesta curiositat universal, que és alhora filosòfica i antropològica, és la que en darrera instància ens dóna sentit i ens fa persones, la que ens ha permès progressar com a espècie i la que ens ha empès cap a la recerca constant d'una pau interior que probablement només és possible d'atènyer amb la mort. És per tot això que seguim llegint Montaigne, Shakespeare o Cervantes i no ho fem amb Descartes o Newton. La bona literatura és atemporal, mentre que la ciència, per definició, és caduca. El científic aspira a deixar enrere el seu mestre. L'escriptor o pensador aspira a dialogar amb el seu. El diàleg amb Montaigne és sempre plaent i suggeridor, i ens porta a parlar en silenci amb nosaltres mateixos, a pensar sobre les nostres creences (potser falses) i els nostres llocs comuns (potser no tan comuns).
Alcalde de Bordeus i intermediari polític entre els reis de França i Navarra, aquest senyor del Perigord no va ser un savi encastellat, sinó un home del seu temps, enfrontat a les contradiccions de l'època i, pel que escriu, més lliure que coherent: en aquest sentit també resulta ben modern. I ho resulta en un altre sentit, encara. Montaigne es despulla davant els lectors en una època en què l'escriptura no es concebia en aquests termes. El seu va ser un acte valent i extravagant d'individualisme. Va ser un acte plenament renaixentista com a afirmació del jo, d'un jo artístic, intel·lectual i també personal. Avui que tots som transparents, que revelem allò que som a través de Twitter i Facebook, que hem convertit els secrets d'antany en impúdics dietaris accessibles a totes les mirades, que hem fet de la nostra intimitat un espectacle, val la pena remuntar-nos a aquell primer moment d'obertura personal en què cada confessió, per indiscreta que fos, tenia un sentit. Potser llegint Montaigne farem del nostre estriptis quotidià alguna cosa més que un exercici narcisista.