Sense mi

Fa un parell de dies, tot just després de dinar, vaig anar al cine. És un luxe que em regalo de tant en tant. Escapar-me al cine, i sobretot fer-ho quan menys ho espero. Em sorprenc a mi mateix i em sento un revolucionari igual que quan feia campana a l'institut. Sóc conscient que a les quatre de la tarda hauria d'estar treballant, o recollint els meus fills a l'escola, o discutint amb el lampista, o fent la compra al súper, però en comptes de tot això me'n vaig anar al cine. Es tracta d'un gest instintiu, un impuls del meu inconscient, que vetlla per la meva salut mental. Una mena d'alarma interna que s'activa quan fa massa temps que un s'ho pren tot massa seriosament i sempre fa el que ha de fer, diu el que ha de dir i paga el que toca pagar.

Una amiga meva, especialitzada en tot tipus de teràpies alternatives, m'explicava un dia que aquest era un dels grans problemes de la gent i causa principal de moltes de les seves angoixes i depressions. No deixem espai per a l'atzar, per als canvis de rumb, per viure el moment, per a les decisions inesperades, la improvisació i en definitiva per a tot el que no estigui previst en la nostra agenda. Vivim programats com robots perquè això ens fa sentir imprescindibles i així circulem per la vida, dia a dia, setmana a setmana, etcètera, etcètera.

Per això, quan la meva mà esquerra va frenar la moto perquè el meu ull dret va veure el cartell del darrer film del Woody Allen a l'entrada d'un cinema, no vaig ser capaç d'oposar-hi cap resistència. Vaig aparcar, i vaig creuar el carrer intentant no ser enxampat per cap conegut amb qui m'hagués de justificar. Emocionat, vaig entrar a la sala, vaig apagar el telèfon, vaig obrir la bossa de conguitos i durant un parell d'hores vaig ser immensament feliç. I mentrestant, a fora, el món va seguir girant sense mi.