La meva filla no és transgènere: és un xicotot

“Només vull tenir-ho clar -em va dir la mestra-. La seva filla vol que li diguin nen, oi? ¿O és un nen que vol que li diguin nena? Què és exactament?”

Vaig fer un gest de retret. Estic acostumada a corregir els desconeguts, que sempre confonen la meva filla de set anys amb un nen. En el fons, m’encanta corregir-los, obligar-los a replantejar-se la seva idea de l’aspecte que ha de tenir una nena. Però ja feia sis mesos que la meva filla assistia a l’activitat extraescolar que impartia aquella dona.

“És una nena”, li vaig dir. La dona no semblava gaire convençuda. “De debò. És una nena, i quan es refereixi a ella pot dir que és una nena”.

Més tard, quan li vaig comentar aquesta conversa a la meva filla, em va dir: “Hi hauria d’haver més nenes que anessin com jo, així es posaria més de moda i els grans no s’equivocarien tant”.

La meva filla porta pantalons de xandall i samarretes. Du els cabells curts i esvalotats (a la perruqueria va demanar que la deixessin com “el Luke Skywalker de l’episodi IV”). La majoria dels seus amics -no tots, però- són nens. És aficionada a l’esport i molt forta, és un sol, i una nena.

I, en canvi, el pediatre, els mestres i gent que la coneix des de fa molts anys li pregunten si es considera un nen o li agradaria ser-ho, o si vol que li diguin nen.

En gran part, això està molt bé: demostra una sensibilitat molt necessària davant dels problemes relacionats amb la dissidència de gènere i els transgèneres. Que els grans l’hi preguntin és una mostra de consideració... al començament.

Però quan continuen dubtant de la seva identitat sexual -i són escèptics davant la seva resposta-, el missatge que transmeten és que una nena no pot anar vestida ni actuar com ella.

La meva filla no està disconforme amb el seu sexe biològic. Està disconforme amb els rols de gènere. No encaixa en el motlle que els adults -que precisament hem deixat de banda uns rols de gènere mil·lenaris, ara que les dones treballen fora de casa i els homes participen en les feines domèstiques- imposem encara als nostres fills.

Si els deixéssim sols, ¿els nens no durien mai res de color rosa? (És una pregunta retòrica: el rosa es va considerar un color masculí durant dècades.) ¿I les nenes es negarien, per la seva pròpia naturalesa, a jugar amb cotxes? Esclar que no, però si demostren alguna inclinació per aquesta mena de coses, les etiquetem. En un cert sentit, ens hem tornat més comprensius amb la dissidència de gènere, però, en canvi, som més restrictius pel que fa a la imatge i el que ha de fer un nen o una nena.

Parlem clar: si la meva filla comença a tenir la sensació que la identitat sexual que sent com a seva no coincideix amb la del seu cos, jo li faré costat. Investigaré els bloquejadors hormonals que frenen la pubertat (més del que ja els he investigat). L’escoltaré i prendré decisions en conseqüència, com vaig fer quan, pel seu tercer aniversari, em va demanar una corbata i una camisa amb botons. Aleshores va veure que el seu pare portava un blazer (per una vegada a la vida) i amb uns ulls com unes taronges va preguntar: “Què és, això?”, com si veiés un arc de Sant Martí doble al cel.

Estava enamorada d’un estil. Aquest estil ha evolucionat: lamentablement ha passat de la corbata i americana de Patti Smith a una samarreta tacada i pantalons de xandall. Però sempre ha sigut només un estil, encara que rebutgés les princesetes (cosa que m’encantava) i només estigués disposada a jugar a papes i mames amb nens i nenes a condició de fer de gos o policia.

Vull que els nens transgèneres tinguin prou llibertat i seguretat per ser el que són. També vull que els adults tinguin una idea prou flexible dels rols de gènere perquè una nena de 7 anys pugui vestir-se com “un nen” i no li preguntin -les persones que ja la coneixen, no els desconeguts- si és un nen.

Vet aquí el missatge que li vull transmetre a la meva filla: ets una nena fantàstica perquè no cedeixes a les pressions perquè et comportis i et vesteixis d’una altra manera. Vull que estigui orgullosa de ser una nena.

I ja en comença a estar. Ja està atenta als drets de les dones. No entén per què hi ha equips esportius separats per a homes i dones, ni per què les dones guanyen menys diners i no dirigeixen el país. S’identifica com a xicotot perquè és el que li diuen alguns companys d’escola, tot i que també es pregunta: “Per què un xicotot?” Quan li diuen que ha anat al lavabo que no li correspon, els diu: “Soc una nena”. I invariablement li contesten: “Ah, d’acord”.

Les criatures ho entenen. Però els adults no. A més d’aplaudir la diversitat d’identitats sexuals i de gènere, també hem d’aplaudir les nenes que són una mica xicotots i se situen fora dels estrets límits imposats pels rols de gènere. No els diguem que no són nenes.

La meva filla està contenta del seu cos i se sent còmoda amb el seu aspecte, mil vegades més contenta i còmoda del que jo he estat mai. És el meu heroi. O, més ben dit, la meva heroïna.