La meva família no ha demanat mai ser 'alliberada'

Evacuació de dones i nens de Donetsk, el passat 25 de febrer, després que Rússia intensifiqués els atacs contra Ucraïna.
02/03/2022
5 min

La meva tieta, de 70 anys, havia planejat una setmana tranquil·la. Planxar una mica, plantar petúnies al jardí... En canvi, es va asseure amb el meu oncle per veure la invasió russa al portàtil.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Vaig sentir una sensació de por molt familiar quan Vladímir Putin agrupava tropes a la frontera d'Ucraïna. La invasió russa va començar el dijous 24 de febrer a primera hora del matí amb el pretext de rescatar la regió oriental del Donbass de l'agressió militar ucraïnesa, però jo tenia una certesa: la meva família mai ha demanat ser rescatada per Rússia. Durant vuit anys, aquest conflicte no ha fet res per la meva família, excepte trencar-la.

Vaig emigrar a San Francisco des de Moscou quan era adolescent, l'any 1996, però la majoria de la meva família encara viu a Rússia i Ucraïna. El meu pare, que va créixer a Donetsk, es va traslladar a Moscou als anys 70 i hi va viure fins a la seva mort, el 2017. El meu germà encara viu a Moscou. Fins al 2014, la resta de la meva família –la meva àvia, la meva tieta, el meu oncle, els cosins i els nebots— vivien tots a Donetsk, i els vaig visitar gairebé cada estiu des que era petita.

El Donetsk d'aquelles visites sempre el vaig sentir com un refugi. Situada a una hora i mitja amb cotxe de la frontera russa, al cinturó d'òxid del sud-est d'Ucraïna, era una ciutat industrial modernitzada de gairebé un milió de persones que d'alguna manera encara era tranquil·la i acollidora. La gent parlava rus amb accent ucraïnès, menjava pa gris ucraïnès amb rodanxes de llard de porc congelat i plantava parterres de flors per animar les places, els teatres i els bulevards de l'època soviètica. Els meus cosins em portaven nedant al riu Kalmius o a passejar per davant les cafeteries a l'aire lliure. Encara ara, el soroll dels coloms em retorna a aquelles tardes càlides.

La primavera del 2014, quan van esclatar per primera vegada els enfrontaments a Donetsk i la regió circumdant entre separatistes ajudats per Rússia i el govern d'Ucraïna, va ser un xoc no només per al món exterior, sinó també per a moltes de les persones que hi vivien. Els separatistes no volien acceptar el nou govern ucraïnès i van insistir que la regió de parla russa del Donbass estaria millor amb la Rússia més rica i poderosa. Però no parlaven en nom de la meva família, ni en nom de moltes altres persones al Donbass.

La família del meu pare viu a Donetsk des dels anys 50, i mai han tingut sentiments separatistes: han acollit familiars ucraïnesos i russos; parlaven rus a casa i al carrer, però els agradava veure la televisió en ucraïnès; trobaven la política d'Ucraïna disfuncional i la corrupció generalitzada repulsiva, però pensaven que la situació a Rússia no era gaire millor. En resum, estaven bé on i com eren: no es volien separar d'Ucraïna, de la mateixa manera que no volien formar part de Rússia.

Però la guerra hi va arribar i es van trobar a l'epicentre d'un enfrontament internacional.

L'any 2014 la meva cosina Anna va ser la primera persona que conec que es va adonar que això es convertiria en un conflicte llarg. Molts membres de la meva família van intentar convèncer-la que tenia pànic sense cap motiu, que la idea d'una guerra entre Rússia i Ucraïna era absurda. Ella no els va escoltar. Va agafar els seus dos fills petits i va fugir. El meu altre cosí, el Mikhaïl, va aguantar uns quants mesos més, però quan va quedar clar que la seva botiga –on venia avions i tancs col·leccionables– no sobreviuria, també va marxar. Qui té temps per a les joguines quan hi ha tancs reals als carrers? Van anar a Kíev i van formar part de l'onada de desplaçats interns a Ucraïna. Molts residents del Donbass també van demanar asil a Rússia, i un nombre més petit de persones, les que van poder, van anar a parar a Polònia i a altres països europeus.

A diferència dels meus cosins, la nostra àvia, de 90 anys, que havia sobreviscut a l'ocupació nazi d'Ucraïna, no tenia cap intenció de marxar. Quan la vaig trucar des de Califòrnia per instar-la a abandonar la ciutat, fortament bombardejada, em va dir: "Que vinguin a buscar-me. Soc massa gran per marxar". Després em va recitar un poema groller que havia inventat sobre Putin.

El meu oncle i la meva tieta es van quedar a Donetsk per culpa de l'àvia i perquè reiniciar la seva vida en un altre lloc els semblava massa difícil.

L'any 2016, després de diversos acords d'alto el foc, els vaig visitar amb el meu germà per primera vegada en tres anys. Donetsk ja no era un refugi. Botigues tapiades, apartaments buits, vidres trencats i dones amb els cabells sense tenyir en perruqueries que ja no existien. Les bales ho havien foradat tot. Al centre de la ciutat, un cartell enorme representava un soldat amb un nen a coll i les paraules: "Feliç Dia de l'Alliberament del Donbass!" (No m'havia adonat mai que la meva família necessitava ser alliberada.)

Aleshores, la meva àvia havia tingut un ictus i no parlava gaire, tot i que, estranyament, les poques paraules que deia eren en ucraïnès. Anys de guerra havien deixat la meva tia entre traumatitzada i divertida, l'actitud soviètica per excel·lència. "És terrible adonar-nos de com ens hem acostumat a aquesta guerra", ens va dir. "No està bé. És inhumà sentir-se així".

La meva tieta i el meu oncle no han aprovat mai l'autoproclamada república separatista, però com molts al seu voltant l'han acceptat, i el seu cercle s'ha reduït, cosa que els fa sentir encara més aïllats i enfadats. L'àvia va morir el 2019. Els seus fills es van quedar a Kíev. La meva tieta i el meu oncle van convertir el seu soterrani en un refugi antiaeri i, a poc a poc, es van acostumar a la seva estranya vida. Es van acostumar a no rebre cap correu ni diners del món exterior, perquè Donetsk pràcticament no tenia cap oficina de correus internacionals ni bancs. Es van acostumar a no tenir aeroport després que l'aeroport internacional de Donetsk, reconstruït i lluent per a l'Eurocopa del 2012, quedés reduït a runes. Es van acostumar al llarg viatge amb punts de control, en un microbús sense senyalitzar, per veure els seus fills a Kíev, o a l'espera que els seus fills arribessin a Donetsk a través d'aquests mateixos punts de control. Es van acostumar al rebombori diari dels camions de l'exèrcit dels separatistes que passaven per davant de casa seva. Es van acostumar al fet que la resta del món s'havia oblidat d'ells.

Però aleshores el senyor Putin va ordenar als seus militars entrar a Ucraïna, i el conflicte regional amb el qual van viure estoicament durant tant de temps es va convertir en una calamitat internacional, i el que li quedava de compostura a la tieta es va evaporar. Ara, quan li truco, està plorant.

"Ja no em fa por perdre la vida, després de vuit anys de guerra", diu. "Però el cor em fa mal pels meus fills". Em pregunto si hauria d'haver vist venir el que ha passat, o si hauria d'haver insistit perquè marxessin. Ara tot el que puc fer és trucar-los cada matí. "Hi ha hagut moments en els últims anys en què vaig sentir que aviat tornaria la vida normal", em va dir divendres la tieta, mentre les tropes russes es desplaçaven cap a Kíev. "Però ara sé que no".

Copyright The New York Times

Sasha Vasilyuk és periodista i escriptora
stats