La meva afició a la Bíblia

Una lectora em pregunta per què sovint recorro a la Bíblia per reforçar la bondat d'una forma catalana. Algú pot pensar que, com certs fonamentalistes, crec en la seva veritat literal i intrínseca.

La veritat, però, és més agnòstica. Els que pretenem estudiar la llengua necessitem consultar un corpus,és a dir, un ampli recull de documents que permet, per inducció, descriure la seva gramàtica.

L'IEC té consultable en línia el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), format per una gran varietat de textos que van del 1832 al 1988. Seria una eina valuosíssima si no fos perquè, de manera tràgica i inexplicable, la seva interfície no permet la cerca de grups de paraules, que és del tot crucial per extreure'n informació sintàctica.

Imploro, doncs, la inversió que permetria treure el màxim profit d'aquesta infraestructura cultural amb la mateixa vehemència que un figuerenc vol que desdoblin la N-II.

Per sort, la Bíblia interconfessional en línia sí que permet aquestes cerques i ofereix, a més, la garantia d'haver estat feta per un gran equip de filòlegs i haver estat revisada per un dels millors correctors del país, Josep Ruaix i Vinyet. Així doncs, que ningú s'imagini que em passo gaires hores rellegint textos sagrats.

Els corpus informatitzats han revolucionat l'estudi de les llengües. Agiliten tant la feina que permeten obtenir en setmanes una informació que mossèn Alcover trigava anys a aplegar, cremant-s'hi la vista.

És un bon motiu per admirar i, al mateix temps, no sacralitzar la normativa de Fabra, que no tenia -com ja es va tenint ara- un corpus del XVI, XVII i XVIII. Perquè és indubtable que si l'hagués tingut encara hauria afinat més.