Segons les dades oficials acabades de publicar per l’Ajuntament de Barcelona, a la ciutat hi ha empadronades un milió set-centes mil persones. No érem tants des del 1990, a tocar dels Jocs Olímpics. Però aquella Barcelona i la d’avui tenen poc a veure.
Si no fos per la immigració, no creixeríem en població. Hi ha una xifra impressionant: des del 1900, els dos anys en què han nascut menys nens a Barcelona han estat l’any passat i el 1939, l’any que va acabar la Guerra Civil. Al 78% dels domicilis barcelonins no hi viu cap menor. Com deia el de l’acudit, amb aquests preus, no m’estranya.
Un de cada tres barcelonins ha nascut a l’estranger, i un de cada quatre té nacionalitat estrangera, 432.556 persones, un 10% més que l’any passat, un nou màxim en la història de la ciutat. D’aquests, el 43% tenen estudis superiors. Lideren la classificació els italians (italians de passaport, però molts són hispanoamericans d’origen), colombians, pakistanesos i xinesos.
Tenim un problema gravíssim d’accés dels joves a l’habitatge que impacta en l’edat d’emancipació i els plans de reproducció. Barcelona continua sent vista com la ciutat on construir-se un futur professional, ara ja a escala mundial. I tal com està el món de violent i precari, a Barcelona no paren d’arribar persones que volen un futur digne per a ells i la seva família, amb l’esperança d’aconseguir l’anhelat passaport europeu.
Aconseguir que d’aquest aiguabarreig en surti una ciutat raonablement homogènia en valors humans i culturals i usos lingüístics (es pot dir el mateix de tantes ciutats de Catalunya) és la feinada més urgent que tenim. És imperatiu que disposem dels impostos que paguem si volem ser una societat viable i no una on cadascú viu (o malviu) a la seva pantalla.
