1. En Carles, als matins, dirigeix classes i activitats per fer suar els socis d’un gimnàs amb pretensions. Havent dinat, és el primer ballarí d’un esbart de renom. Té dos fills petits a qui, cada vespre, per rebentat que estigui, els llegeix un conte a cadascú abans d’apagar-los el llum. El matí del dilluns 14 d’octubre del 2019, després de sentir la sentència del Tribunal Suprem pel referèndum de l’1-O, va deixar la feina i se’n va anar a manifestar-se a la plaça Catalunya. Un cop allà, Tsunami Democràtic els va enviar cap al Prat. Ja des dels rodals de l’aeroport, ens va anar enviant fotos als amics. Se’l veia enriolat. A la nit, em consta que era a casa per llegir el conte als nens.
2. La Maria Teresa és fisioterapeuta a trenta quilòmetres de Barcelona. No hi ha contractura que se li resisteixi. Té l’agenda plena d’un mes per l’altre i és complidora com poques. No se salta mai una visita i sempre comença a l’hora. Aquell dilluns, però, quan va rebre el Telegram de Tsunami per dir que calia anar a col·lapsar la T1, va telefonar pacient per pacient, els va dir que se li havia girat feina i va deixar la llitera buida. Fins ben entrada la nit, va cantar consignes prop de la terminal. Als pacients de dimarts ens explicava la seva experiència de resistència amb més gotes d’il·lusió que no pas de ràbia.
3. En Pep és entrenador de futbol. Ara està considerat el millor del món, aleshores segurament també. Aquell dilluns a la nit, el català més universal es va mullar. En un vídeo de Tsunami Democràtic difós a no pocs mitjans internacionals, mirava a càmera i, en un perfecte anglès, denunciava la sentència del Suprem contra els polítics catalans i, amb to greu, advertia al món que Espanya vivia “una deriva autoritària sota la qual s’usa la llei antiterrorista per criminalitzar la dissidència”. Apostava per la llibertat d’expressió i assegurava que “aquesta lluita no violenta no s’acabaria fins que no s’acabés la repressió”. En aquest últim punt potser no va llegir prou bé el partit.
4. En Jean-Claude, després de caminar i arrossegar la maleta per arribar a la Terminal 2, té una aturada cardiorespiratòria. El SEM triga un minut a arribar. Cinc minuts després hi arriba l’ambulància. Divuit minuts després de l’infart, l’helicòpter és a punt per dur-lo a Bellvitge. Segons l’atestat policial, ni les protestes ni el col·lapse a la T1 van tenir a veure amb aquest decés per causes naturals. La família del ciutadà francès, que prou pena té, no vol que s’instrumentalitzi la mort del seu parent.
5. En Manuel és jutge de l’Audiència Nacional amb una línia editorial gens dissimulada i un currículum de sentències que parla per si sol. El magistrat, que sembla l’última baula visible de l’operació Catalunya, creu que la mort del monsieur és terrorisme. I que ho és, també, perquè aquell dilluns es van cancel·lar 45 vols, perquè els Mossos van haver d’obrir pas als controladors aeris i perquè 20 policies van resultar ferits en els aldarulls. Ell sosté que el Carles i la Maria Teresa i els milers de persones que, com els meus amics, van col·lapsar el Prat per protestar i fer sentir la seva veu, van afectar la seguretat aèria. “Terrorisme” diu el jutge en la instrucció. I necessita que li comprin el relat perquè és la manera, desesperada, però qui sap si útil, d’aconseguir la missió encomanada: que Marta Rovira i Carles Puigdemont no tornin a casa.
