Ara que han passat uns dies, voldria entretenir-me en la cançó Zorra, del duet valencià Nebulossa, format per Mery Bas i Mark Dasousa, que representarà Espanya a Eurovisió. Com estava programat, la cançó ha ofès qui tocava i, per tant, ha il·lusionat qui tocava.
La lletra de la cançó juga amb la paraula zorra, que en català podríem dir “meuca” o “gossa”, potser. La cançó, cantada per un personatge femení, aparentment es dirigeix a una parella, amoïnada pel seu passat –i present– promiscu. La tornada diu així: “Si salgo sola, soy la zorra. Si me divierto, la más zorra. Si alargo y se me hace de día, soy más zorra todavía”. Aquí, entenc que el personatge capgira al pretès insult, per sentir-se’n orgullosa. No està dient, entenc, que si surt de festa es comportarà com una meuca, sinó que, com que surt de festa, tothom la considera meuca. Diu “no soc qui tu vols” però que li fa mandra canviar. Ho aprofita per queixar-se que, encara que s’estigui "menjant el món”, no se la valora, i que s’està "empoderant”. Aquest verb em recorda molt aquest estil de cançó “del jo” venjativa, que tant conrea Shakira. Jo no l’hauria posat. En canvi, “Lapídame, si ya total soy una zorra de postal” em sembla bo.
La idea de la cançó és, aproximadament, aquell A quién le importa d’Alaska. Però A quién le importa té una melodia brillant, lluminosa, plena de talent (com moltíssimes cançons d’Alaska), amb uns arranjaments espectaculars. La música de Zorra és un avorriment. Suposo que és el que es busca. Jo diria que en aquest tema és molt prima, molt fàcil, molt poca cosa, la provocació. Si surts sola ets una meuca? Si vols provocar de veritat, estimada, concreta. Concreta tot el que fas quan surts sola, llavors sí que escandalitzaràs de veritat i a tothom. Si no, ets una espantatietes.
