#MeToo a la universitat
Encara amb ressaca de Sant Jordi –que, tot sigui dit, és una ressaca que mola–, m’agradaria fer la recomanació d’un llibre que em va fer explotar el cap quan me’l va fer arribar un col·lega uns dies abans d’aquest nostrat i genial 23 d’abril. Es titula Conducta sexual inapropiada a l'acadèmia. Tracta d’això, sí; d’experiències de conducta sexual inadequada als espais quotidians de la universitat, però també de com podem aprendre de tot plegat per impulsar una ètica de la cura a l’educació superior.
I no, no es tracta d’un document de 30 fulls; són 250 planes d’una àmplia gamma d'experiències viscudes per estudiants, professorat i personal investigador. Tot i que de moment només està en anglès, hi surt un capítol sobre assetjament sexual en universitats del nostre entorn. En concret, es donen a conèixer els resultats d’una enquesta a personal investigador de l’àmbit de l’arqueologia on es mostra, entre altres coses, que l’assetjament existeix més freqüentment en dones (51% dels 321 participants) que en homes (15%). Però també hi ha capítols específics que parlen de casos concrets, com per exemple el d’un professor de la Universitat de Coïmbra –Boaventura de Sousa Santos, acusat d'assetjament sexual per vuit dones.
Tanmateix, a part de les experiències, el llibre també explora com desenvolupar pràctiques pedagògiques si es vol implementar una veritable ètica de la cura. Que què és l’ètica de la cura? Doncs un corrent de pensament que remarca la importància dels vincles humans i la relació de cura entre les persones, així com la responsabilitat envers els altres. És una perspectiva que va més enllà de la concepció tradicional de l'ètica centrada en principis i regles universals, i posa èmfasi en la relació personal i empàtica entre éssers humans.
Hi ha tota una part del llibre dedicada a com els sistemes de desigualtat i opressió, com ara el sexisme, el colonialisme, el racisme i el classisme, poden encreuar-se per facilitar la conducta sexual inadequada. En aquest sentit, val a dir que els programes de prevenció de la violència sexual s'han centrat històricament en estudiants universitaris més que en el personal que treballa en aquestes institucions. De fet, es presta poca atenció a garantir la mateixa prevenció per al personal investigador. A més a més, l'ètica de la recerca continua centrada, i amb raó, sobretot en la seguretat dels subjectes d’estudi, ja siguin persones o animals. Amb tot, atesa la naturalesa de les relacions de poder en recerca i els moviments com el #MeToo, cada cop és més urgent considerar la seguretat del personal de recerca i, en particular, les experiències de les dones investigadores.
Les editores del llibre es proposen que, en llegir-lo, vegem el problema de la conducta sexual inapropiada com un escull de l'educació superior i no només com un contratemps d’un determinat departament o altre. Només aleshores podrem començar a integrar institucionalment una ètica igualitària de la cura.