Els metges triguen 23 segons a interrompre un pacient

De mitjana, un metge triga 23 segons a interrompre un pacient després de preguntar-li “Què l’ha dut aquí?” o “Com puc ajudar-lo?” Aquesta va ser la conclusió d’un estudi que va liderar M. Kim Marvel l’any 1999 en centres d’atenció primària dels Estats Units. L’estudi va despertar l’interès de part de la comunitat científica, es va posar de moda i algunes revistes, especialment el British Medical Journal, n’han publicat rèpliques i versions. Els resultats sempre han estat similars. Per exemple, un estudi del 2006 realitzat a l'estat espanyol va arribar exactament a la mateixa xifra. 

Per què no es deixa que el pacient acabi la seva explicació inicial? Tot i que els estudis esmentats no pretenien respondre a aquesta pregunta, tots ells, entre línies, deixen anar les raons habitualment esgrimides pel personal sanitari. Primer, per por que la verborrea dels pacients sigui tal que acabi col·lapsant l’agenda del metge, l’horari del centre i el sistema sanitari en general. I, segon, per mantenir el control sobre la visita. Els metges aprenen l’estructura que ha de tenir l’entrevista amb el pacient per arribar al que es considera l’essencial: conèixer els símptomes del pacient, la seva intensitat i la seva durada per poder fer un diagnòstic i proposar un tractament adequat. Així, quan el pacient es desvia del tema, cal tallar-lo i redirigir la conversa.

Què passaria si no s’interrompés el pacient? Una sèrie d’investigadors es van proposar respondre a aquesta qüestió. Les conclusions van desmentir el mite del pacient que no calla. En un centre neurològic del Regne Unit, l’any 1989, els pacients que no van ser interromputs van parlar una mitjana d’un minut i quaranta segons. El 2002, en un centre d’atenció primària a Suïssa, de 335 pacients, el 78% no van parlar més de dos minuts seguits. De fet, la meitat van parlar menys d’un minut i només set pacients dels 335 van allargar-se més de cinc minuts. En un altre estudi, aquest cop a Israel l’any 2004, la meitat dels pacients van callar després de vint-i-un segons i, en un centre optomètric britànic, l’any 2014, al cap de trenta segons.

Aquests estudis insistien que, si els pacients no fossin interromputs, no només pràcticament no s’hi perdria temps, sinó que es guanyaria en precisió del diagnòstic i encert del tractament. La raó és que, quan no es deixa que el pacient acabi, hi ha informació fonamental que no aflora. En aquestes situacions, expliquen, és habitual que, quan el metge té la sensació d’estar ja tancant la visita, el pacient deixi anar un “Ah, per cert...” i, seguidament, proporcioni una informació que obligui a tornar a començar. En altres paraules, aquests autors ens adverteixen que surt més a compte no interrompre els pacients. Això, esclar, implica haver d’aguantar informacions irrellevants des del punt de vista biomèdic, com sentiments, anècdotes, preocupacions, relats de relacions familiars complicades i melodrames diversos. Quan això passa, ens diuen, simplement cal suportar-ho –amb amabilitat i una actitud estoica– perquè hi ha la possibilitat que algun dels detalls del melodrama proporcioni alguna informació essencial per al diagnòstic o el tractament.

En definitiva, ens venen a dir que podem estar tranquils perquè, si deixéssim parlar els pacients, el sistema seria tant o més eficient. Això és, certament, una bona notícia. Però l’argument resulta inquietant: em temo que, amb les millors de les intencions, no són conscients dels perills que implica que la defensa d’un sistema més atent, més assossegat, més proper es faci esgrimint com a únic argument l’eficiència, tan propi de les lògiques economicistes en l’àmbit sanitari, que estic convençuda que molts d’aquests autors no abracen pas.

M’explico tan breument com sé (vaig desenvolupar-ho més extensament al número 46 de la revista Culture, Medicine, and Psychiatry, que es va publicar l’any passat). El que crida l’atenció i em sembla motiu de preocupació és que, fins i tot els defensors de no interrompre els pacients, consideren que l’única motivació per no tallar-los és no perdre’s cap informació essencial per al diagnòstic i per a l’elecció d’un tractament adequat. Obvien, doncs, un dels punts sobre el qual les medical humanities insisteixen des dels anys vuitanta: la idea que la manera com es narra la malaltia determina la vivència de la malaltia per part del pacient i la reacció dels familiars, dels amics, de la feina i de l’administració. És a dir, una cosa és la dimensió estrictament biomèdica de la malaltia –el que els anglosaxons anomenen la disease– i una altra l’experiència subjectiva –la illness–, i aquesta segona ve determinada per com s’explica el que li passa al pacient. Es va estudiar, per exemple, com la irrupció d’una malaltia greu deixa el pacient sense veu i es troba amb la necessitat d’elaborar un nou relat i un nou mapa per poder navegar per un territori nou i inesperat. Es va estudiar, també, com els pacients tendeixen a fer servir l’argot biomèdic en un intent d’emular el relat del metge perquè el seu propi relat tingui més autoritat davant d’amics, familiars i caps de recursos humans. I es va estudiar com, per fer tot això, cal el diàleg amb el professional sanitari.

És a dir, es va posar de manifest que la conversa amb el professional sanitari és crucial no només perquè permet afinar en el diagnòstic i en el tractament, sinó també perquè el pacient pugui forjar un relat que li permeti conviure amb el que li està succeint. 

Això no vol pas dir que els professionals sanitaris hagin d’assumir funcions de psicòleg. Això vol dir que la “medecina és narrativa”, en afortunada expressió de Rita Charon (2006): que, ho vulgui o no, el relat del professional sanitari incideix en la vivència de la malaltia i que, per tant, el professional ha d’assumir aquesta enorme responsabilitat i fer-ne un bon ús. Dit d’una altra manera, la vivència d’una malaltia, així com les reaccions, en cadena, que genera en l’entorn, poden ser radicalment diferents en funció del relat que es construeixi a partir del diàleg amb el referent sanitari. Tots coneixem professionals que, malgrat les limitacions amb què topen, són crucials en la reubicació existencial dels pacients perquè els escolten, els acompanyen i els donen confiança.

Així, quan avui som testimonis dels estira-i-arronses entre el personal sanitari i l’administració, ens adonem que el que està en joc no és, només, la durada de les visites i la quantitat de personal que es necessita, sinó la totalitat del model sanitari: què entenem per pacient i quina és la funció del professional sanitari en la seva vida i en la nostra societat.