Metges Sense Fronteres alerta del greu perill d’epidèmies a Ruanda (1994)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’organització Metges Sense Fronteres (MSF) va alertar ahir del perill imminent de propagació d’epidèmies a Ruanda, principalment còlera i pesta, per la quantitat de cadàvers que hi ha als carrers sense que ningú els incineri o enterri. En una roda de premsa convocada a Barcelona per explicar la situació al país africà, Helena Alzamora, responsable del projecte MSF a Tanzània-Ruanda, va reclamar que es portin a terme accions urgents d’assistència mèdica i de vacunació, “però el que primer s’ha de fer és incinerar els milers de cadàvers que hi ha per tot arreu, la qual cosa és per ara impossible a causa de la persistència dels combats”. Josep Vargas, director general de MSF, va llançar una crida a la comunitat internacional per aturar les salvatges massacres ètniques entre els hutus i la minoria tutsi, a la vegada que va denunciar la passivitat de Nacions Unides en aquest conflicte, “que encara no ha adoptat cap resolució i està retirant els cascos blaus del país”. “Les condicions en les quals Metges Sense Fronteres i d’altres organitzacions humanitàries treballen a Ruanda són pèssimes, desastroses, sense garanties de seguretat, fet que dificulta i limita extremadament la seva labor”, va lamentar Josep Vargas. Després que part del personal humanitari ha hagut d’abandonar el país africà pel perill que suposava quedar-s’hi, MSF desenvolupa ara la seva tasca a la capital ruandesa, Kigali (on manté un equip de sis persones), i en zones perifèriques del país -al sud, a Butare, on treballen quinze persones, i en centres a la frontera amb Tanzània i Burundi, on s’atenen els milers de refugiats que fugen de Ruanda-. Montserrat Betlló, coordinadora a Kigali del campament a Tanzània, la qual va ser evacuada divendres passat de la capital ruandesa, va narrar ahir amb horror les matances ètniques que ha vist aquests últims dies. “Les massacres són horribles, salvatges. Ningú pot acceptar que es produeixin fets així. No sé com, però això s’ha d’aturar. El país, amb l’ajuda humanitària, haurà de començar de zero, perquè no haurà quedat res”. “Tot és com un malson -recorda Montserrat Betlló amb una veu tremolosa-. Kigali és una ciutat on tot ressona. Des del primer dia que van començar els combats se sentien explosions, trets, crits d’horror, però no es podia identificar d’on provenien. Davant de les cases hi havia vigilants amb un xiulet. Quan els hutus assaltaven les cases cometent assassinats se sentien insistentment xiulets, signe que la mort havia entrat en aquella llar.” Les tasques de Metges Sense Fronteres en aquesta zona es remunten a 2 anys enrere, quan l’organització va centrar el seu treball a Burundi en l’atenció dels refugiats burundesos (principalment de l’ètnia majoritària hutu, els quals eren perseguits pels tutsi, que controlen el govern de Bujumbura).