La intel·ligència emocional dels metges

Fa uns dies, aquest diari es feia ressò d’una iniciativa que finalment no ha transcendit i que consistia en fer una prova d’empatia o test d’actitud a les persones que es presentaven a la Selectivitat amb la intenció d’estudiar medicina. En vistes de la gran quantitat de persones interessades en aquesta carrera –que no té prou places per a totes–, la prova pretenia fer un filtratge alternatiu i alhora complementari a les notes estrictament acadèmiques, numèriques, tot oferint informació transversal sobre les candidatures a les universitats sol·licitades pels diferents aspirants. Al final, però, la proposta ha quedat en no res, per bé que els futurs estudiants de medicina podran fer un test opcional i no vinculant quan ja hagin realitzat les proves d’accés a la universitat, és a dir, quan els resultats de l'esmentada prova voluntària no puguin afectar la posició de l’alumnat en les llistes d’accés a la carrera. 

Medicina i magisteri són dues de les carreres en què més sovint s’ha posat l’èmfasi en la importància de valorar tota una sèrie d’actituds i aptituds que s’escapin dels continguts teòrics adquirits durant la secundària. Al cap i a la fi, en tots dos casos parlem de professionals que han de treballar amb material sensible: persones malaltes, vulnerables, que pateixen, en un cas, i personetes petites, en construcció, en l’altre. Em crida l’atenció que qualsevol iniciativa que vagi en la línia d’avaluar capacitats emocionals generi sempre certa reticència, recels, en un primer moment. D’alguna manera, sembla que la negació a ser valorat per la intel·ligència emocional –que hauria de ser sempre la més rellevant de les intel·ligències– dugui implícit el temor a no estar a l’alçada d’uns mínims que, contràriament al que ocorre quan ens limitem al currículum educatiu, són de mal definir, amb uns paràmetres menys clars i objectivables. 

Personalment, em semblaria tot un encert filtrar els candidats als citats estudis a partir d’una prova que permeti obtenir un retrat més global sobre la personalitat, el tarannà i les actituds vitals de la persona que aspira a ser metge o mestre. I és que, de la mateixa manera que s’hauria d’impedir que les persones amb certa predisposició a la violència o a l’agressivitat poguessin ser policies o similars, és absurd negar el pes de la manera de ser en la configuració d’un professional de la salut o de l’educació que sigui capaç, empàtic, emocionalment funcional. Hi ha, però, una fixació tan gran per les notes; és tan absurd el rol centralíssim que tenen les avaluacions numèriques al llarg de tot el procés educatiu —amb un èmfasi especial durant l’etapa postobligatòria de secundària—, que no és estrany que l’alumnat comenci a notar la suor freda quan li parlen de la possibilitat d’analitzar uns paràmetres aliens a tot allò que ha vertebrat les seves prioritats acadèmiques durant els darrers anys d’institut. 

Crec que és un error donar per fet que les notes han de tenir tot el pes en la tria de determinades carreres universitàries, de la mateixa manera que està demostrat que fora, al món laboral, no només es tindran en compte les acreditacions acadèmiques a l’hora de contractar una persona. Tanmateix, no és el mateix ser un ésser humà fallit si et dediques a cuinar que si et dediques a comunicar a algú que ha de morir, ni és tampoc igual ser un compositor apàtic que ser incapaç de connectar amb infants molt vulnerables pel que fa a personalitat i afectes. Mentre tinguem, doncs, aquesta mentalitat, i mentre faci tanta por posar damunt de la taula la conveniència de valorar actituds vitals i aptituds acadèmiques a un nivell d’importància semblant, no ens ha de sorprendre que cada dos per tres ens aclaparin, per exemple, els percentatges de metges que es neguen a atendre en la llengua pròpia del territori els pacients que s’expressen millor en català, o que tracten amb poca delicadesa les persones malaltes, les embarassades, la gent gran; els pacients que acudeixen a l’hospital a la recerca de coneixements i respostes sobre allò que els passa, però també de sensibilitat en la gestió i la comunicació del diagnòstic i el tractament.

És possible, doncs, que proves com la citada acabin sent una bona manera de detectar els individus menys empàtics i sensibles, els més arrogants i egoistes i freds. Malauradament, per ara no sembla que vingui gaire de gust implementar aquestes proves, i per tant els metges i els mestres, ara per ara, podran ser bons i empàtics… o no.