La metàfora de 'L’Avenç'

Puc imaginar que molts dels nombrosíssims lectors de l’ARA que fa uns dies van comprar l’últim número de L’Avenç, el 500, van experimentar un sentiment molt proper al que em va transmetre un dels col·laboradors d’aquest número que posa fi a una etapa de la revista que ha durat 46 anys: “Vist el 500. Fa goig i fa mal”. Ho desglosso: fa goig comprovar quin nivell d’interès i de qualitat hauria pogut arribar a tenir cada mes la revista si L’Avenç hagués pogut treballar en unes condicions de mínima confortabilitat, i si hagués tingut de forma regular un suport dels anunciants (quasi tots institucionals, cal dir-ho) i dels lectors com els que ha aconseguit amb aquest número extraordinari. I fa mal comprovar que, malgrat l’alt nivell assolit, que penso que tothom ens reconeix, no puguem seguir fent una feina que al llarg dels anys hem demostrat a bastament que sabem fer.

Sempre és útil girar la vista enrere, perquè és en el passat, més o menys llunyà, on es troben les raons del nostre present. M’hauran de disculpar la petita vanitat de l’autocitació, però he fet l’exercici de rellegir el primer article que vaig publicar a l’ARA, fa més de deu anys (“Un estat sense país?”, 30/09/2012), i puc dir que hi he trobat esgrimits molts dels arguments que avui expliquen la traumàtica decisió de suspendre la publicació de L’Avenç. Jo m’hi pronunciava contra les polítiques d’austeritat que aleshores abraçava, amb un entusiasme que vist en perspectiva fa feredat de com era d’equivocat, el govern de la Generalitat, i sostenia que no tenia gaire sentit ambicionar un estat si no garantíem, al mateix temps, que estàvem construint també un país: “Hi ha molta gent en aquest país que aspirem a la plenitud. Però també som molts els que pensem que és tant o més important la construcció nacional que la construcció d'un estat; i, en això, la cultura hi té un paper fonamental”. I reblava: “Per què voldrem l'estat propi, si no som capaços de defensar la cultura pròpia? ¿No seria una paradoxa sagnant que, si mai aconseguim aquesta plenitud, ens trobem amb la buidor d'un país culturalment empobrit, cosa que voldrà dir, també, democràticament empobrit? Estructures d'estat? I tant, les que calguin. Però només si hi ha al darrere un país, i una cultura que el sostingui”.

Han passat moltes coses en l’última dècada que ens han conduït a l’atzucac actual. El diagnòstic del què i el perquè ha succeït no és tan simple com alguns pretenen, i les responsabilitats del tropell estan àmpliament repartides entre els que no van saber conduir políticament una revolta democràtica i els que s’hi van oposar a cops de porra i de toga. Caldrà tornar-hi, perquè sense un diagnòstic compartit no avançarem en la solució, però el més urgent ara és trobar els camins per redreçar la situació, encara que sigui dins dels límits estrets de la política que actualment és possible fer. I aquí emergeix el paper de la llengua i de la cultura catalanes, a les quals cal donar la centralitat que no hem estat capaços d’atorgar-los en les darreres dècades. Si ens preocupa la llengua del pati de les escoles —en tants indrets tan decantada cap al castellà—, el que cal és reforçar tots els instruments possibles i a tots els nivells possibles, per construir una cultura atractiva i potent en llengua catalana. Una cultura a la qual calgui aspirar per millorar la nostra condició social, de la qual calgui forçosament formar part (o no restar-ne al marge, si més no) si volem accedir a la plena ciutadania del país. Només d’aquesta manera serà possible revertir el desequilibri actual, i capgirar la situació de subordinació i menyscabament a què la condemna la força expansiva del castellà. 

La cultura és el gran element d’anivellament i de cohesió social de què disposem: a diferència dels diners o les propietats, tan difícils d’aconseguir, tothom hi pot accedir, i està a l’abast de l’esforç personal per fer-nos millors com a persones i com a ciutadans. En una societat tan diversa lingüísticament com la catalana, la cultura, en totes les seves expressions —incloent-hi l’alta cultura—, ha de ser un terreny comú de trobada i de reconeixement de l’altre més enllà de la seva singularitat. Per això cal que els poders públics i els mecenes privats en garanteixin una oferta continuada i de qualitat. Per això no ens podem permetre el luxe de prescindir d’eines de la qualitat de L’Avenç. Però, atenció: això és responsabilitat de tots. Començant pels lectors, que són al capdavall els que han de fer-ho possible.