Fugida. Tots els imperis entren en declivi. Encara que els canviïn el nom i l’emperador de torn amenaci amb el caos que pot portar la seva absència. Per això sonava tan ridícul l’ultimàtum d’un personatge com Mark Zuckerberg amenaçant de deixar Europa suposadament òrfena d’una part d’aquest món “silicolonitzat”, com en diu el filòsof Éric Sadin quan critica la redefinició de la nostra existència a partir del poder digital que emana de Silicon Valley. El que hi ha en joc no és l’accés dels europeus a Facebook o Instagram, sinó l’accés de Zuckerberg als límits de la nostra privacitat. La batalla és pel futur d’un model de negoci basat en el creixement constant d’usuaris i la voracitat de l’ús de les dades. El capitalisme de vigilància explota la toxicitat d’un món alimentat per una allau d'informació (veraç o no) que ens ha canviat la societat i la privacitat a una velocitat molt superior als esforços per intentar posar-hi ordre.
En ple declivi del seu imperi, Zuckerberg ha optat per refugiar-se en l’espai virtual del metavers. Un món idíl·lic on es pot comprar, treballar, socialitzar i jugar, com en una realitat paral·lela edificada per dissimular els problemes del seu creador, contrariat pels límits mundans (i regulatius) del seu poder.
Confrontació. Diuen els experts que el metavers és una metàfora del món real però sense limitacions físiques. Un espai virtual on hibridar la nostra vida tangible i quotidiana. Però, en el fons, continuem igual d’exposats a les amenaces del poder de la colonització, ja sigui territorial o d’espais de privacitat.
Les amenaces virtuals també són perilloses. També poden tenir conseqüències en el món real. Per això, enmig d’un escenari de confrontació geopolítica i disrupcions híbrides, Ucraïna i els ucraïnesos abracen desesperadament la seva normalitat amb la voluntat de mantenir-se aliens als cants de sirena entossudits a imaginar escenaris de guerra.
El joc d’amenaces per bastir el món imperial de Vladímir Putin i la necessitat de justificació existencial de l’OTAN es juga al castigat terreny ucraïnès. Però, mentre Joe Biden assenyala dates en vermell al calendari de suposades incursions militars, i Boris Johnson insinua que les anades i vingudes negociadores a Moscou són gairebé una traïció a l’Aliança Atlàntica, els ucraïnesos utilitzen les xarxes socials per comunicar al món que els carrers de les seves ciutats estan tranquils, que aquest dilluns es van llevar amb sol a Kíev i que al mercat o a la feina impera la normalitat.
Contradicció. Encara que la tecnologia hagi transformat l’ordre global, el llenguatge del poder es torna a expressar, aquests dies, a través del desplegament militar. Els límits territorials i les àrees geogràfiques d’influència tornen a ser concebuts com a espais vitals de seguretat i poder polític. Els espais virtuals són només un front més per estendre-hi la desestabilització.
Arribats a aquest punt de confrontació, el problema de tanta metaamenaça és el cost de fer-se enrere. Putin fa càlculs del preu que pot tenir tant l’acció com la inacció. I l’occident transatlàntic, també en plena pèrdua d’hegemonia, no aconsegueix superar les seves pròpies contradiccions.
Quin és el cost d’aturar el declivi d’un imperi, ja sigui d’arquitectures algorítmiques o geopolítiques? El risc de la megalomania és acabar creient que els deliris retraten la realitat.
