Quan l’emotivitat ocupa tot l’espai en l’exercici de la política, la racionalitat i el bon govern es llencen per la finestra. Potser acabarà sent veritat allò que el català és un poble extremadament sentimental i també potser és una realitat palmària el que Gaziel va expressar entre sospirs sobre la incapacitat de fer política. La qüestió és que a Catalunya vivim un excés de psicodrames i un dèficit de resultats.
Laura Borràs i els seus lleials seguidors han viscut un tràngol polític aquesta setmana que han expressat públicament amb ràbia i impotència. De fet, l’expresidenta del Parlament ha experimentat com “cinc diputats vestits de jutges hipòcrites”, és a dir, la mesa del Parlament, la suspenien en virtut de l’article 25.4, que la mateixa cambra aplica a qualsevol membre quan se li obre judici oral.
Borràs, que té una capacitat de lideratge basada en els seus extraordinaris dots comunicatius, no va calcular bé les forces, confosa per les sorolloses campanyes dels seus seguidors a Twitter. Els mateixos que porten anys assenyalant amb ira els crítics o tots els que no són suficientment entusiastes. Els mateixos manifestants que cridaven “Feixistes!” als periodistes que tenen el mal costum de posar la seva professió per davant de les seves simpaties i dels interessos dels polítics.
Borràs va tirar d’èpica en la posada en escena de la sortida: “Els que em vulguin morta, hauran de matar-me i embrutar-se les mans. Jo he vingut a fer la independència, no a suïcidar-me per l’autonomia”. La frase, efectista, oblida com ha acatat la legislació en l’exercici del seu càrrec, des de la suspensió del diputat Pau Juvillà, quan va quedar clar el límit de l’acció i la contradicció amb la retòrica.
La sortida ha sigut especialment difícil per a l’expresidenta per dos motius: d’una banda, la decisió del seu partit de mantenir-se dins del Govern i no fer una plantada a ERC, i, de l’altra, la intensa però escassa presència de manifestants a les portes del Parlament en el que a les xarxes s’havia convocat com una manifestació massiva de suport.
L’experiència permet pensar que el cas Borràs es pot haver pogut inflar judicialment, però no és acceptable que la presidència de la segona institució del país pretengui que no se li apliqui la mateixa mesura que a la resta d’electes. La mesura de totes les coses és la democràcia i les normes de les quals ens dota, i no ho és ni un mateix, ni la carrera personal, ni les fílies o fòbies. Les normes i la llei no serveixen només per aplicar-les als contrincants, i així ho han interpretat bona part dels correligionaris de Borràs.
Dins de JxCat es juga una sorda batalla entre un independentisme reivindicatiu en les formes i pragmàtic en el fons, protagonitzat per ferro de l’antiga Convergència i alguns independents solvents, i un sector laurista hereu de les incorporacions a JxCat des de l’activisme més divers. Un activisme ancorat en el simbolisme i menys en la gestió del mentrestant.
La qüestió és que JxCat està avui en plena reconstrucció del centre liberal independentista, amb Jordi Turull agafant les regnes de la formació (amb Josep Rull ) i alguns consellers i executius guanyant pes específic (Giró, Alzina, Geis, Calvet).
Gairebé cinc anys després del referèndum de l’1 d’Octubre i de l’efímera declaració d’independència, 16 anys després del referèndum que aprovava la reforma de l’Estatut i 12 anys després de la sentència del Tribunal Constitucional que el va dinamitar, la política catalana continua desorientada i amb uns lideratges en construcció i destrucció.
L’independentisme viu en un parèntesi que només resoldrà el temps amb una eventual reacció a una victòria del PP i Vox o depenent de com sigui de ràpida la decepció amb el PSOE. De moment, la taula de negociació avança en alguns temes fora de l’agenda del referèndum d’autodeterminació i afavoreix el PSC.
Com ha publicat el CEO, el PSC, que seria el primer partit en unes noves eleccions, creix i ampliaria el marge respecte a ERC, amb qui van empatar a escons i només va guanyar per 50.000 vots. I la majoria independentista es veuria debilitada per la baixada de JxCat, que ocuparia el tercer lloc al Parlament.
El cas Borràs abunda en la insatisfacció democràtica que el 73% dels electors també expressen en el CEO. Els costos de la decepció democràtica, del populisme, de la desmobilització, poden generar un caldo de cultiu de l’antipolítica que no té bones perspectives.
Avui el suport a la independència arriba a un 41% de la societat mentre els partits independentistes encara no han superat el trauma del 2017 ni parlen amb claredat als seus electors.
