Mestres, els primers ciutadans

Catalunya té una llarga tradició d’educació progressista i pedagògicament avançada. El moviment de l’Escola Nova (1900-1939) en fou un clar exemple. Aquesta visió àmplia, de confiança en el progrés il·lustrat, travessà conflictes socials, dictadures i guerres. Des de la Mancomunitat de Prat de la Riba passant per la Segona República, el projecte d’un país civilitzat s’activà des d’un eix central i vertebrador: un model d’escola avançat als temps i una aposta clara per la formació dels i de les mestres que l’havien de liderar. No es tractava tant d’aprovar lleis o decrets com de donar suport a noves visions i experiències educatives centrades en l’infant i els joves, i el seu propi procés d’aprenentatge; a la promoció dels viatges com a font d’experiències; a l’ampli reforçament de les beques; a contactes amb la innovació pedagògica a Europa i, evidentment, a l’eix vertebrador de la nostra llengua i cultura, sempre oberta a l’enriquiment intercultural i plurilingüista. 

Acaba un curs excepcional i, una vegada més, cent anys després, la pandèmia ha demostrat la fusta extraordinària dels i les mestres d’aquest país, que, enmig d’una crisi sanitària sense precedents i malgrat tot el que s'ha esdevingut, no s’han mogut d’on eren: a prop dels nens i nenes, les seves famílies, el seu entorn, i la seva missió. Amatents a l’estat d’excepció en què sobtadament es trobaren, es van mobilitzar amb el coratge i compromís de sempre, buscant alternatives internes i externes al propi centre, fent palesa la vocació de transcendir-ne les parets quan es tracta de fer real la comunitat educativa que defensa la nostra llei d’educació, que va més enllà de la pròpia comunitat escolar, assumint el repte de fer possible una nova escola comunitària, amb els recursos de què disposaven. 

Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública del primer govern de la II República (1931-36), va dir que “el mestre havia de ser considerat el primer ciutadà de la República”. Amb això no volia dir el millor ni el més important. Volia dir que el mestre és un referent simbòlic i real del que significa viure amb els altres en pau i en llibertat, confiant en la capacitat de tots i totes per fer un món millor i més just. Aristòtil es preguntà, a l’Ètica a Nicòmac, si la virtut es podia ensenyar. La seva resposta fou que sí, per mitjà de models. Sabem què és la virtut perquè hem conegut Pèricles, el governant exemplar. Doncs el mateix es podria dir dels mestres a Catalunya. Sabem què significa renovar i mantenir viva la flama d’un país que batega gràcies a l’exemple i el testimoni d’aquests homes i d’aquestes dones que no van abandonar quan les circumstàncies –la guerra, el totalitarisme o, ara, la crisi sanitària– foren adverses.

En el moment actual, però, sembla que algú posi en dubte la figura del mestre com a model i es fragilitza per moments per altres qüestions de tipus polític que l’afecten. Els resultats negatius obtinguts pel filtre que el sistema va acordar a Catalunya per accedir a la formació universitària de mestres, les dites proves d’aptitud personal (PAP) afegides al procés ordinari d’admissió –les PAU– , i que paradoxalment no acaben de mesurar totes les aptituds que s’havien proposat inicialment avaluar dels candidats, seria un exemple del soroll i el confusionisme regnant o de la fragilització de la percepció social entorn de la professió. Aquest fet el posen de rellevància alguns sectors que utilitzen aquests mals resultats de les PAP –entorn dels quals certament caldria fer una reflexió seriosa, i no només dels resultats sinó de les proves mateixes i el seu objectiu– per discutir o posar en dubte no només els aspirants vocacionals a ser i fer de mestres, sinó també la preparació i el bon fer dels mestres en exercici. I això no és just ni per als aspirants –que, per cert, si arriben a les PAP és perquè han superat amb èxit (o no era creïble?) tots els cicles i etapes educatives anteriors obligatòries i postobligatòries– ni per als mestres en actiu que afronten amb qualitat i màxim compromís, any rere any, amb pandèmia o sense, la seva missió educativa, generadora essencial com cap altra d’igualtat d’oportunitats i equitat.

Justament, i per tot això, enguany el jurat del premi Blanquerna Educació ha decidit guardonar totes les mestres i tots els mestres de Catalunya, perquè han estat a l’alçada dels signes del temps sense defallir. Han demostrat que són encara, per més que el temps passi i per damunt de les batzegades socials, econòmiques, polítiques o sanitàries que s’esdevinguin, els primers ciutadans.

Anna Pagès és cap del departament d’educació, i Jordi Riera degà, de la Facultat de Psicologia, Educació i Esport Blanquerna-URL