La manera més ràpida d'impedir que els alumnes facin servir el mòbil a l'escola és que no en tinguin. Ho dic perquè el curs que ve els mestres d'infantil i primària hauran de fer complir la prohibició de fer-lo servir, però els mestres no haurien d’encarregar-se d’aquesta feina si els pares no compressin l'aparell als seus fills.
Per als pares, resistir la pressió de comprar un mòbil o establir un règim d'ús molt estricte és una de les tasques més dures, perquè es tracta d’un estri útil i llaminer que, a partir de determinades edats, marca una diferència d’estatus en el si de la colla. Però és molt important recordar que la paternitat no és un concurs de popularitat familiar. Que ser impopular entra dins del sou de pare i mare, i que educar és, en bona part, saber posar límits. Dic saber-los posar (més que no pas posar-los a seques) perquè tan important com posar barreres és, simultàniament, obrir mons, despertar interessos o acompanyar curiositats. I és fonamental que els fills tinguin consciència que hi ha coses que no poden fer perquè els pares tenen l'última paraula, o perquè les coses valen diners, senzillament. Tan important com que vegin coherència en el comportament dels pares. Si fem discursos dient que el mòbil distreu i abstreu, el que no podem fer és treure’l a mitja conversa.
Pot semblar que la recompensa a tants afanys pedagògics triga molt a arribar, però això és idealitzar l’agraïment. La recompensa és immediata quan la canalla aprèn a dominar un impuls que pot arribar a ser addictiu i quan millora la seva capacitat de concentració, en un moment de la vida en què està absorbint molts coneixements.
