Mestres i metges
La crisi del coronavirus ens fa conscients del valor que té el sovint menystingut i maltractat sector públic. Igual que en les grans recessions són els diners públics els que rescaten els privats, en les grans emergències és l’esperit de servei -el que no busca fer negoci- qui acaba salvant les persones. Però en aquesta crisi concreta, els dos sectors públics més essencials -el sanitari i el docent- no reben, ni de bon tros, el mateix aplaudiment. Mentre a les 8 del vespre els balcons són un gran homenatge als primers, els grups de WhatsApp de delegats de classe destil·len verí contra els segons.
Se suposa que els sanitaris fan el que poden i més, amb escassa protecció i risc d’infectar-se. I que els docents, de casa estant, ni corren aquest risc ni fan tot el que poden. Suposar-ho és gratis. Gratis i profundament injust. En certes situacions resulta fàcil passar per heroi. En d’altres, per heroi que siguis, ben pocs ho reconeixen. Ni uns són herois ni els altres uns penques. Si els mateixos que són aplaudits i criticats canviessin de feina, seguiríem aplaudint sanitaris i criticant docents. Als dos col·lectius hi ha gent entregada -la majoria- i gent que valdria més que no hi fos. És el clima emocional que vivim el que fa que els uns ens semblin entregats i els altres poc compromesos.
El sector públic té aquesta doble cara tan ambivalent. Podem percebre que hi treballen civil servants o funcionaris. I un dels seus grans drames és que no sempre el funcionari té esperit i vocació de servidor civil. És important plantejar-ho ara, quan veiem que no és l’Íbex-35 -per més que es pagui portades en certs diaris- el que ens treu les castanyes del foc quan van mal dades. Protegim i reforcem el sector públic, sí, però mirem també de crear el cercle virtuós que faci dels funcionaris servidors civils. Només erradicant tot el que arrossega el primer concepte, tindran el prestigi social necessari perquè les seves justes demandes siguin ateses i els aplaudiments no quedin en brindis al sol.
Vivim en la constant temptació d’una certa privatització del sector públic. Aquí i arreu el servei es precaritza i subcontracta. Passa fins i tot, amb resultats dramàtics, als geriàtrics de Suècia. Privatitzar el servei als altres és, d’entrada, una perversió semàntica. No es fa per buscar el millor servei, sinó perquè surtimés barat. I sí, potser podrem pagar menys impostos, amb mestres i metges desbordats, mal formats, angoixats. A quin cost social?
Donem dignitat als mestres i als metges i creem els controls socials necessaris perquè els que només siguin funcionaris s’hagin de dedicar a una altra feina. Prestigiem-los en un doble sentit: fent que treballin i visquin millor, i estalviant-los haver de suportar la desídia enervant d’uns pocs companys. Una desídia que, ignorada, pot ser una taca que s’escampa. Ni el bonisme que els santifica ni la malícia que en desconfia per sistema fan cap bé a un sector públic que haurà de ser més gran, fort i competent en la dura etapa postcovid.