Plega, se’n va, perquè volia ensenyar. Plega, se’n va, perquè volia transmetre. Plega, se’n va, perquè odia els Chromebooks, que són una pantalla (pantalla per als alumnes i pantalla contra el mestre) que els distreu, que els fa trair i els fa ser murris, que els fa no escoltar res, perquè no cal, perquè les classes magistrals es ridiculitzen (però, en canvi, els tutorials, que són el mateix, no). Plega, se’n va, perquè els pares i els mateixos nens ja no són uns usuaris, ara ja són uns clients. I els clients poden exigir, dictaminar, rondinar. “Enganyi'm dolçament”, demanen els clients. Sense paraules, esclar. Ja no en tenen.
Plega, se’n va, perquè a la pissarra, on escrivia amb guix fórmules precioses, on subratllava i esborrava, desapareix, ja no és moda. Tampoc els llibres, esclar. Al bell mig d’aquesta arcaica (qui sap si fatxa i repugnant) pissarra, li han plantificat una pantalla de televisió. “Les pantalles són útils”, li diuen els companys més modernitzats. “Hi pots projectar youtubers que expliquin amb gràcia la lliçó”. Ell no té gràcia, no en vol tenir, ell explica, apassionat, la lliçó, però no és “divertit”. Ell, potser, reivindica –en silenci, esclar, que no és un youtuber– el beneït, reconfortant avorriment.
Plega, se’n va, ja no vol ser aquest senyor caricaturitzable, que es quedin al comandament de l’Endurance els pares exigents, els alumnes tractats entre cotons, que es quedin sols dient que l’ortografia és fatxa, que les mates no calen, que tot és a la xarxa. Que sàpiguen que l’únic examen que faran de veritat –l’únic que compta– és el del carnet de conduir (en aquest és en l’únic on no els perdonaran res). Plega, se’n va molt trist. Era un enamorat de la feina. Li encantava omplir la seva pissarra, abans que li plantifiquessin la pantalla al davant.
