A molts dels que no som ni francesos ni argentins el que ens importa de demà no és si el Mundial el guanya França o Argentina sinó si, finalment, Messi guanya un Mundial o no. Aquest diumenge és el dia en què tothom descobrirà alhora quin era el final d'una trama biogràfica que té enganxats sentimentalment milions d'aficionats de tot el planeta; el de Messi serà el partit profund dins el partit oficial. I així, aquest Mundial disputat la tardor del 2022 ens haurà tingut enganxats fins al xiulet final.
Qatar es va comprar un Mundial i Infantino s'ha comprat la possibilitat d'immortalitzar-se (i blanquejar-se) donant-li el trofeu al capità Messi.
Aquests dies les emocions han anat per un cantó i la mala consciència per un altre: la FIFA va amenaçar amb targetes grogues qualsevol senyal de protesta humanitària, i de seguida es van acabar les protestes. No s'ha recordat cap dels centenars de treballadors morts construint els estadis, no hem sentit la FIFA ni cap jugador alçar la veu per defensar el futbolista Amir Nasr-Azadani, que pot ser executat a l'Iran en qualsevol moment. I tot ha coincidit amb el descobriment dels suborns de Qatar al Parlament Europeu.
Els senyals ja eren aquí, només calia veure'ls a la samarreta del Barça amb Qatar Foundation, o amb la Supercopa d'Espanya jugant-se a l'Aràbia Saudita. Ens hem deixat narcotitzar i no és d'ara. Pa i circ, deien els romans.
