Messi desafia el masclisme al futbol argentí

Els apassionats seguidors del futbol a l'Argentina creen els jugadors que volen veure. Els adoren, els renyen, els analitzen. I pocs han estat més objecte d'escrutini que Lionel Messi, l'inversemblant i menut davanter que fa 15 anys que domina aquest esport.

Tot i el seu èxit mundial, els argentins han posat en dubte el seu patriotisme i insinuat que el preocupa més Espanya, on va jugar amb el FC Barcelona fins al 2021, que el seu país natal. Els periodistes l'han insultat, amb un explícit llenguatge sexista, i l'han qualificat de "pecho frío". Després d'haver capitanejat un equip tècnicament inferior a la final del Mundial del 2014, el seu propi avi el va criticar a la televisió: va dir que el veia "medio flojo".

És probable que el Mundial d'enguany sigui l'últim de Messi. El seu paper ha estat admirable i ha ajudat l'Argentina a aconseguir el seu lloc a les semifinals. Ara als aficionats argentins sembla importar-los tant la trajectòria del seu capità com alçar-se amb el màxim trofeu del món del futbol. Però no era així quan el jugador va anunciar la seva (breu) retirada el 2016 per haver fracassat en l'objectiu d'aconseguir un trofeu internacional. La recent ratxa de victòries de l'equip —només interrompuda per una impactant derrota davant l'Aràbia Saudita a la fase de grups— ha ajudat en bona part a relaxar les tensions, però les coses han canviat en molts més aspectes. Messi, almenys públicament, continua sent el mateix. L'Argentina, per contra, és un país diferent del que Messi va deixar el 2001, quan era un fenomen de 13 anys. El moviment feminista i el seu desafiament als patriarques del futbol van posar en marxa bona part d'aquesta transformació.

Messi mai no ha encaixat en l'arquetip del pibe, un terme afectuós a l'Argentina amb què s'ha anomenat alguns herois del futbol. La figura del pibe va néixer als barris pobres del Buenos Aires de principis del segle XX. Era qui seduïa les elits amb els seus trucs i enamorava les dones amb el seu encant. Ningú va donar vida a aquesta figura com Diego Armando Maradona, que va conduir l'Argentina a la victòria a la Copa del Món del 1986. L'incontrolable Maradona simbolitzava la rebel·lió contra una societat militaritzada. El públic argentí va perdonar-li, i fins i tot va aplaudir-li, el sexisme, el consum de drogues i el temperament, que molts consideraven part del seu “geni”.

Per contra, Messi, anomenat la pulga, és una superestrella humil. Va néixer a la ciutat provincial de Rosario, on el seu pare treballava en una planta siderúrgica i la seva mare era empleada domèstica. Després que li fos diagnosticat un dèficit de l'hormona del creixement als 11 anys, la família de Messi es va començar a preocupar per si això suposava la fi dels somnis futbolístics.

Quan el FC Barcelona es va oferir a sufragar els seus cars tractaments mèdics, van signar un contracte en un tovalló i el noi es va traslladar amb el seu pare a Espanya. Les rares ocasions en què Messi parla de la seva infància recorda el dolor que va suposar la separació de la seva mare i els seus germans.

Les futbolistes argentines i les seves aliades feministes han criticat obertament el model del pibe i la mentalitat d'aconseguir “la victòria sigui com sigui” perpetuades pel futbol. De passada, han canviat —durant uns anys que han coincidir amb l'apogeu de la carrera de Messi— la cultura futbolística del país.

Les dones van començar a jugar a futbol a l'Argentina fa més d'un segle, però els guardians de les essències les van excloure amb vehemència. En les escasses ocasions en què la federació nacional del país organitzava partits, no pagava a les dones. La disparitat entre el suport rebut per una selecció nacional i l'altra era una de les més grans del món dels esports.

El 2017 la selecció nacional femenina va anunciar una vaga. La corrupció de la federació possibilitava l'assetjament sexual i la desviació dels fons destinats al desenvolupament de l'esport femení. Per a les jugadores, era perillós alçar la veu, i moltes, entre elles l'excapitana Estefanía Banini, van patir represàlies.

Les accions de les futbolistes van coincidir amb l'explosió d'un moviment feminista conegut com a #NiUnaMenos. Aquest col·lectiu, que es va fundar a l'Argentina i després es va estendre a tota l'Amèrica Llatina, va organitzar vagues generals i manifestacions per protestar contra la violència de gènere. #NiUnaMenos entenia la igualtat de gènere en termes molt amplis: defensava els drets reproductius i de les persones trans i exigia justícia racial i de classe. La legalització de l'avortament el 2021 —gairebé un miracle en un país catòlic modelat per un règim militar que promovia una ideologia de gènere conservadora— va ser en bona part fruit d'aquest activisme.

Els aficionats també van començar a reaccionar amb més rapidesa i energia davant els incidents de discriminació de gènere. A finals de la dècada de 2010, les feministes argentines van formar comitès de gènere dins dels clubs, van reescriure els seus antiquats estatuts, van posar en dubte els càntics discriminatoris i van crear espais més segurs a les grades i les seus per a les dones i seguidors que s'identifiquen com a LGTBIQ.

Mentre els mocadors morats, l'emblema de #NiUnaMenos, inundaven els carrers de les ciutats argentines, Lionel Messi va continuar prosperant al Barça. Es va casar amb una amiga de la infància i es va convertir en l'afectuós pare de tres fills. Allunyant-se una vegada més del pibe immadur i indomable, Messi semblava gaudir de debò cuidant els seus fills. I va continuar deixant estupefactes els defenses i electritzant el públic. Va guanyar la Pilota d'Or, el premi concedit al millor jugador del món, set vegades, un rècord que ningú més no ha batut; va jugar en un equip guanyador de la Champions; es va convertir en el màxim golejador de tota la història argentina, i, finalment, va conduir l'Argentina a la victòria contra el Brasil a la Copa Amèrica del 2021.

En tot aquest temps, Lionel no va deixar de desafiar el masclisme al futbol argentí a la seva manera assossegada. Els estadis són part d'un ecosistema sexista on són habituals les mostres de misogínia i homofòbia; els seguidors organitzats que es fan anomenar barras bravas han creat situacions aterridores durant els partits. Messi ha rebutjat aquesta violència i ha col·laborat amb la seva ciutat natal, Rosario, en una campanya contra la violència als estadis. Al vídeo de la campanya pública apareixen imatges violentes de seguidors que s'ataquen els uns als altres mentre Messi plora.

L'equip argentí i el seu entrenador, Lionel Scaloni, són tan importants per a la redefinició de la masculinitat al futbol com ho és Messi. Tot i que la majoria dels seus membres juguen en clubs europeus, es van formar als planters juvenils argentins, que exporten centenars de jugadors cada any per competir en tota mena de lligues, des d'Indonèsia fins als Estats Units. El 2018, nois d'aquests planters van alçar la veu per denunciar els abusos sexuals que hi patien. Les seves experiències van ajudar a revertir l'estigma associat a la violència sexual.

Seria exagerat dir que hi ha una relació simbiòtica entre Messi i les feministes al seu país natal. I, per descomptat, la conducta discriminatòria continua sent una plaga del futbol argentí. En les eliminatòries per a aquesta Copa del Món, l'Argentina va rebre multes i sancions relacionades amb els gestos racistes i càntics homòfobs dels seguidors. Tot i això, és innegable que hi ha hagut un impuls des de l'activisme de base perquè es reconsideri quins valors són els veritablement importants en el passatemps nacional de l'Argentina. I han fet efecte en els irascibles models d'heroisme, i han aplanat el camí a una iconografia que sembla encaixar molt millor amb Messi.

En una cançó publicitària titulada Esta copa te la merecés, els aficionats canten: “Ya no quiero nada que no sea con Lio”. Tant si Messi és capaç de donar la victòria al seu país com si no, finalment podrà gaudir de l'afecte que sempre ha buscat de la seva terra natal.

Copyright The New York Times