Dos mesos per a la missió més difícil
Salvador Illa i Carles Puigdemont tenen dos mesos per construir una majoria parlamentària que sigui capaç d’investir l’un o l’altre president de la Generalitat. Això, o anar a una repetició d’eleccions a la tardor, una possibilitat que ara mateix desperta un entusiasme indescriptible.
Al mig hi ha Esquerra, que està oferint la seva crisi interna en obert. La situació és paradoxal: molts dels firmants del manifest en què demanen a Oriol Junqueras, sense citar-lo, que plegui de president del partit han arribat al capdamunt de la seva carrera política precisament sota el lideratge de Junqueras. Correspon al president dels republicans i a la persona preguntar-se per què s'ha arribat a aquesta situació, més enllà de l’evidència de la responsabilitat que li pertoca en el cicle complet de mals resultats electorals.
També al mig, i ben al mig, hi ha, esclar, el PSOE. Pedro Sánchez va començar el ball de la seducció ràpida amb l’esquer del “finançament singular”, i si es tracta del finançament el PSC no pot oferir res que no vulgui l’actual dipositari de la clau de la caixa dels nostres diners, que, per acabar-ho d’embolicar, depèn dels vots d’Esquerra i de Junts al Congrés.
Dos mesos per solucionar un infrafinançament crònic de dècades, amb l’oposició d'una part del PSOE mateix i de socis a dins de Sumar, demana molta voluntat política. El repartiment dels diners a Espanya s’ha fet sempre comptant que Catalunya ha d’assumir un gran dèficit fiscal. Sense Catalunya cau l’invent. Era “premeditat”, segons Ramon Trias Fargas. A veure com són capaços de sortir-se’n.
