Aquest any, el Gremi de Llibreters no donarà la llista dels llibres més venuts durant la diada de Sant Jordi (la diada que és l’enveja del món). Dirà, només, quins són tendència en vendes. Va passar, l’any passat, que els autors que es va dir que havien liderat les vendes –Gemma Ruiz i La Sotana– finalment no van ser els més venuts per un error de recompte. Van ser Xavier Bosch i Xavier Sala i Martín.
Algun any he sigut al capdamunt de la llista, i és una sensació indescriptible, perquè cada llibre venut és un miracle. L'última ocasió en què em va passar això em vaig fer la broma a mi mateixa, quan un diari amant de les testes coronades va posar que hi havia hagut un “empat”. Em vaig dir que posaven “empat”, amb te final, per no posar, en lloc de la te, una erra. Pot passar, i passa, que el més venut i el segon més venut es portin sis llibres de diferència. S’ha de fer llista, esclar, de castellans i catalans, perquè el mercat castellà acapara milions i milions de parlants. I, tot i així, en aquest dia, en xifres absolutes i no relatives, la llengua catalana mostra el seu múscul. Està molt bé, també, dividir les vendes en ficció i no-ficció.
Cap escriptor vol ser “una mica venut” o “poc venut”. Si volgués no ser el més venut decidiria limitar l’edició d’exemplars que es posen a la venda. Voldries ser entès, voldries ser estimat, voldries no estar sol. Voldries no ser un bestseller a canvi de ser un longseller. Algú que té lectors que repeteixen, que es fan grans amb tu. És el mateix que tu ets, com a lector, per a alguns escriptors. Aquell que els acompanya, des del principi fins al final. La meva sensació amb Martin Amis, i la meva sensació, ara, amb Maria Barbal, Paul Auster, Philip Roth. La meva sensació amb tots els nous autors, amb primer o segon llibre, avui. La meva sensació amb els joves que avui, a l’institut, heu guanyat el concurs literari. Vendre llibres. Sí. Quin miracle, quina alegria salvatge.
