Tot i la ràpida proliferació de xatbots d’intel·ligència artificial i assistents virtuals, trobar la resposta a una pregunta per a la qual no està programat el programari d’una empresa pot arribar a ser molt frustrant. També pot ser esgotador buscar entre les innombrables opcions dels comparadors de preus la millor pòlissa d’assegurances o el millor bitllet d’avió. Així i tot, acostumem a considerar aquest impost del temps com el cost que s’ha de pagar per fer negocis en l’actual economia global digitalitzada.
És evident que ja passem gran part del nostre temps connectats a la xarxa, tant per a la feina com per al lleure. Els internautes nord-americans inverteixen aproximadament vuit hores al dia per fer activitats en línia, com ara participar en videoconferències, comprar coses o mirar programes i pel·lícules als serveis d’estríming. Però les tecnologies digitals també consumeixen les nostres hores de vigília d’una manera més subtil: permeten a les empreses descarregar sobre els usuaris tasques que abans feien els seus empleats.
Penseu, per exemple, en les caixes automatitzades en què escanegem i posem en una bossa els queviures. Això redueix la necessitat de contractar caixers, gràcies a la qual cosa les cadenes de supermercats s’estalvien costos salarials, alhora que creixen els seus ingressos i millora la productivitat. Fins i tot potser també estalvia temps als consumidors perquè escurça les cues. De tota manera, això vol dir que s’ha passat d’un treball remunerat a un treball no remunerat a càrrec dels clients.
O penseu en la declaració de renda. Molts nord-americans fan servir ara un programa com TurboTax per presentar la declaració anual. Si bé és veritat que els consumidors potser s’estalvien temps i diners perquè no han de pagar cap comptable ni assessor fiscal, també s’ha passat d’uns professionals remunerats a l’autoservei.
Aquestes tendències ens ofereixen una primera mostra de la disrupció que els models de llenguatge extensos i l’aprenentatge automàtic poden causar en el mercat laboral. Segons un estudi del 2023, gairebé el 20% dels treballadors nord-americans, sobretot els que perceben uns ingressos molt alts, són vulnerables a l’automatització. Però una avaluació exhaustiva dels costos i avantatges de la revolució de la IA també ha de tenir en compte el seu impacte en allò que els economistes denominen “el càlcul del treball domèstic”: el nostre temps personal (no remunerat) i el nostre treball domèstic, valuós però no monetitzat.
A més, per bé que la IA pot ajudar les empreses a rebaixar costos i fer créixer els marges de beneficis, aquests guanys no sempre es comparteixen amb els consumidors. Per exemple, ¿els comerços que tenen caixes automatitzades cobren preus més baixos o ofereixen un millor servei que els que no estan tan automatitzats?
En realitat, sembla que no hi ha gaires proves que aquestes tecnologies hagin beneficiat els consumidors. Encara que l’economia digital ens ha dotat de valuosos serveis gratuïts, també ha permès que les empreses facin diners amagant als usuaris els preus i la qualitat amb uns dissenys massa complicats, els anomenats patrons foscos –interfícies destinades a manipular els usuaris perquè prenguin males decisions–, i models algorítmics de fixació de preus potencialment col·lusoris (preus pactats per les empreses i més alts que els d’un mercat competitiu).
Ara bé, la veritable pregunta és per què la innovació digital no ha comportat importants millores en la productivitat domèstica. La rentadora, com va afirmar el famós metge i estadístic Hans Rosling, va ser una de les grans innovacions de la humanitat perquè va estalviar als cuidadors –la immensa majoria dels quals eren dones– una gran quantitat de temps i esforços. Ara com ara, però, la revolució digital no ha produït un invent semblant per estalviar temps.
Una possible explicació és que és difícil quantificar l’economia assistencial no remunerada. Tot i que està demostrat que la demanda de treballadors socials creix als països de l’OCDE, les estadístiques econòmiques no reflecteixen la quantitat de temps que es dedica a aquesta mena de feines. L’Oficina d’Estadístiques Laborals dels Estats Units i l’Oficina Nacional d’Estadístiques del Regne Unit publiquen de tant en tant xifres de productivitat domèstica, però els responsables polítics i els mitjans de comunicació poques vegades paren atenció a aquestes dades.
Per sort, hi ha investigadors que volen omplir aquesta llacuna. Per exemple, Misty Lee Heggeness, economista de la Universitat de Kansas, està desenvolupant actualment un registre amb indicadors sobre el treball domèstic i de cura als EUA. D’altra banda, l’Economic Statistics Centre of Excellence, amb seu a Londres, estudia la manera d’analitzar les dades sobre l’ús del temps per quantificar l’activitat domèstica.
Com afirma Erik Brynjolfsson, economista del MIT, cal una nova mesura, el PIB-B, que reflecteixi els avantatges dels serveis digitals gratuïts, com ara la cerca en línia i el correu electrònic. Anàlogament, necessitem una mesura –en podem dir PIB-H– que representi l’activitat de l’economia no remunerada. L’objectiu d’aquestes magnituds seria oferir-nos una imatge precisa de l’activitat econòmica. Actualment, com que no es monetitza, passem per alt gran part del valor que la tecnologia crea o destrueix.
Tot i que mesurar les friccions creades per les actuals tecnologies digitals encara és un repte, és cert que ocupen una part cada cop més gran de la nostra vida quotidiana. Amb l’automatització impulsada per la IA planant a l’horitzó, és fonamental garantir que els avenços tecnològics simplifiquin la vida en lloc de complicar-la i que els beneficis siguin accessibles per a tothom.
Si volem aconseguir-ho, la indústria de la IA ha de generar més valor del que destrueix. Tot i que les noves tecnologies més importants sempre són disruptives, la seva acceptació social depèn de la seva capacitat d’introduir importants millores en la vida de les persones.
Copyright Project Syndicate
