Sembla que hi ha un ampli consens en societats com la nostra, que ha estat sempre europeista, i en societats veïnes, que cal reforçar i reformar la Unió Europea perquè sobrevisqui amb més bona salut que la que ara té. Aquest mateix diari ha publicat una colla d’articles d’opinió –també meus– en aquest sentit. Tots els qui formem part de la UE, com a ciutadans d’estats que en formen part, ens fem el càrrec de la immensa diferència que representa formar part de la UE o no. Observem, ara, l’experiment del Regne Unit, que va decidir sortir de la UE i que en aquests moments enyora formar-ne part. Un cop superat el sentiment de satisfacció de l’orgull nacional derivat de l’afirmació identitària que era el Brexit i adoptant un punt de vista més racional i pràctic, els guanys de ser part de la UE van superant els costos fins i tot per a britànics escèptics.
Tanmateix, els obstacles interns de funcionament a la UE són gegantins. La creixent fragmentació política al Parlament Europeu i, el que és més complicat, al Consell d’Europa, on hi ha els veritables titulars actuals de la sobirania, que són els representants dels estats membres, fa que acords sobre afers “essencials” siguin difícils, si no impossibles. I com més es trigui a escometre’ls i resoldre’ls, pitjor serà. El taló d’Aquil·les de la UE és, d’una banda, tot allò que representa alguna cessió de sobirania, i, de l’altra, el fet que les diferents formacions polítiques cada vegada estan més allunyades i contraposades en temes com la immigració, el mercat, la defensa o la política exterior. El Parlament s’està transformant en una institució en què el pes de partits euroescèptics o, simplement, antieuropeus cada cop és més gran. La urgència de l’acció s’enfronta als perills de la reacció davant de qualsevol iniciativa que busqui més integració.
Certament, la presidència de Trump ha esdevingut un perill, i alhora revulsiu, tan gran per a la supervivència de la Unió que podem esperar que els euroescèptics moderin els seus dubtes i prefereixin apostar per la seguretat de mantenir un projecte polític, social, econòmic i cultural prou homogeni.
Vist des de Catalunya, la situació és paradoxal. La UE va ser molt freda en relació amb el Procés. S’ha pogut veure en decisions del Parlament Europeu i dels tribunals de justícia europeus que no han aportat els resultats que s’esperaven perquè el PP i altres forces, com Ciutadans i Vox, han posat totes les barreres que han pogut, amb el suport dels seus grups parlamentaris, contra protagonistes del Procés. El que ara està passant amb el català és paradigmàtic: l'oposició ens la fan països amb llengües menys parlades, que haurien de simpatitzar amb la sensibilitat catalana, però que estan governants per partits amics del PP, de Ciutadans o de Vox, que els demanen favors, que poden ser devolucions de favors anteriors o promeses de favors futurs.
Qualsevol suport català a més integració europea haurà de partir de la consciència que hi ha riscos polítics que poden afectar la protecció que s’esperava que les institucions europees –imaginades com veritablement independents– podien oferir a l’expressió de la catalanitat, fos lingüística, nacional, institucional o simplement econòmica. El control estatal de l’accés d’una comunitat autònoma a la Comissió Europea i a la Unió és complet, i ara més que mai.
Dit d’una altra manera: hi ha riscos nacionals amb relació a la major integració europea. El problema és que no avançar en aquesta direcció enfronta els catalans a riscos encara més grans i més evidents. No serà fàcil avançar cap a una relació com la que el president Pujol havia aconseguit, amb gran respecte per a la seva persona i per a la institució que representava, o la sensibilitat que l’anterior president del Parlament Europeu va tenir vers els diputats independentistes elegits al Parlament Europeu. Per no parlar de la pèrdua d’influència que és visible en qualsevol àrea de l’acció comunitària, especialment pel filtre dels governs espanyols, com ha estat el cas clamorós de la modificació descarada del traçat de l’eix mediterrani, feta a consciència i amb la perplexitat de les autoritats europees que veien com les seves polítiques es podien distorsionar fins a invertir-ne el sentit.
Què cal fer? Crec que no hi ha cap altra solució que treballar amb voluntat, persistència i generositat, que són la base de la creació de confiança, però ser sempre conscients dels perills que existeixen, i que estan protagonitzats per forces més poderoses però que també tenen les seves febleses, com s’ha vist recentment en ocasió de la frustració del PP espanyol per no poder tombar el nomenament de l'ara vicepresidenta europea Teresa Ribera. Cal aprofitar totes les escletxes i tornar a prioritzar la política europea des de totes les instàncies possibles.
