Més uniformisme antieuropeu

Els mitjans han anat plens de la presentació de l’esborrany de decret sobre organització dels ensenyaments universitaris que ha preparat el ministeri d’Universitats. Crida l’atenció la voluntat reguladora fins al més petit detall (per exemple: classificar tot el coneixement en vint-i-cinc àrees en lloc de les cinc actuals) i la voluntat uniformitzadora. N’és un cas clamorós l’extinció progressiva dels graus de tres anys i 180 crèdits –amb totes les proteccions, per descomptat, per als drets dels actuals i futurs estudiants de graus de tres anys–. Per què es vol eliminar una petita diversitat del sistema? Tan insuportable és que hi hagi diferències? És ben bé la pulsió uniformitzadora i la desconfiança a l’autonomia universitària. El que des de Catalunya es veu com un empobriment, des de Madrid es veu com un valor.

El portaveu del ministeri no ha parat de repetir que de titulacions de 180 crèdits (ECTS en la terminologia europea: European Credit Transfer System [Sistema Europeu de Transferència de Crèdits]) n’hi ha molt poques a Espanya. Segons ell, perquè hi ha poca demanda, fet que és ben manipulador de la realitat atès que n’hi ha poques perquè la política oficial ha estat de no autoritzar-ne, i només s’havien autoritzat excepcionalment en casos de gran qualitat. L’excepció va durar poc però ha deixat alguns exemples de graus molt innovadors. Per què eliminar-los? Per entendre-ho cal entrar en la psicologia de l’estat espanyol i potser de bona part de la societat espanyola: la uniformitat, valor suprem.

El procés de bolonyització es deia oficialment de construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Va ser un esforç de creació d’un marc comú per a totes les universitats europees. Es comptava la dedicació dels alumnes i els professors amb una mesura igual per a tothom: l’ECTS. I es recomanava passar a un sistema de 3+2+3 anys, en què els graus, de qualitat i generalistes (contràriament al que ara diu el ministeri), serien de tres anys i 180 ECTS, els màsters (especialitzadors) de 2 anys i 120 ECTS i el doctorat de 3 anys més, als quals només es podia accedir havent cursat 300 ECTS. El nou sistema era el que volien Alemanya i Itàlia, que tenien llicenciatures llargues, de cinc anys, amb molt abandonament i que volien un títol intermedi. La seva pretensió va ser acceptada per França i el Regne Unit perquè ja tenien graus més curts, de tres anys, on després es podia seguir amb un màster de dos o amb fórmules de 1+1. Tots els altres països van seguir. Espanya va fer tot el possible per quedar-ne al marge i ho va aconseguir. Catalunya va fer tot el possible per promoure el sistema de graus de tres anys, però va perdre per la prohibició espanyola.

Vist des de Catalunya l’essencial era poder participar en l’Espai Europeu d’Educació Superior. Per a Espanya l’essencial era fer-ho veure, però canviar poc. Quin ha estat el resultat? Que tots els graduats espanyols obtenen el mateix títol que els europeus, però en un any més. Potser són menys capaços? O és que els graus europeus són tots pitjors? Ni els estudiants espanyols són menys capaços ni els graus europeus són pitjors, però la regulació espanyola té com a efecte robar un any als universitaris espanyols. Tot europeu amb un grau pot a accedir a un màster. Si tens un grau espanyol només hi pots accedir un any després que els teus iguals europeus. Els Pirineus són la frontera. Cal aplaudir el bon criteri de Portugal, que no es va deixar condicionar per la decisió espanyola i va promoure graus de tres anys.

S’ha mencionat sovint que el sistema de 3+2 (grau i màster) encaria els estudis. Això no és cert perquè les comunitats autònomes han garantit que hi hagi oferta de màsters a preu públic, molt subvencionat. Em refereixo només a les universitats públiques i als màsters oficials –les privades no hi tenen res a veure–. No hi ha cap reducció de recursos dedicats a la subvenció dels estudis oficials a les universitats públiques.

No es parla de les reticències de moltes universitats, atemorides davant la possible pèrdua d’estudiants per fer màsters en altres universitats públiques més prestigioses. Molts rectors espanyols van actuar coordinadament per garantir que no perdrien les seves posicions. Justament, a Catalunya, on totes les universitats públiques havien millorat molt, no hi havia aquesta por a perdre alumnes, sinó l’esperança i la confiança de guanyar-los. Tots els esforços fets en la direcció de l’europeïtzació han fracassat. Fins i tot els petits èxits –excepcions consentides– ara s’anuncia que s’acabaran. És una pena. L’uniformisme espanyol torna a guanyar encara que sigui –com passa tot sovint– per a pitjor. En aquest cas el “pitjor” és clar: consisteix en allunyar-se d’Europa.

Albert Carreras és catedràtic d'història i institucions econòmiques del departament d'economia i empresa de la Universitat Pompeu Fabra i director d'ESCI-UPF