Gaza ja acumula en pocs mesos més de trenta mil morts i setanta mil ferits. L’ofensiva israeliana no s’atura. Després de setanta-cinc anys de guerra entre l’estat d’Israel i Palestina, em pregunto per què em commou més aquest conflicte que d’altres que físicament han esclatat més a prop d’on visc o que en aparença s’han pogut esdevenir en una realitat més similar a la meva. Vaig néixer l’any que va acabar de forma oficial la guerra de Bòsnia; per la televisió vaig veure com s’enfonsaven les Torres Bessones; per tal de manifestar-me contra la guerra d’Iraq i el govern d’Aznar, vaig dibuixar amb la meva mare en una pancarta la icona d’una bomba amb un senyal de prohibició; fa uns dos anys que puc analitzar pas a pas la invasió russa d’un país veí, Ucraïna, i, tot i així, després d’observar tanta crueltat, continuo sentint que la guerra més dolorosa de totes és la colonització sionista del territori palestí, que es troba a quilòmetres i quilòmetres de casa meva. Per explicar-m’ho, m’he capbussat en la literatura àrab d’aquella part del món i he descobert una reflexió meravellosa a la novel·la Retorn a Haifa (Club Editor) de Gassan Kanafani, que narra el regrés d’una parella de palestins a la seva ciutat d’origen vint anys després que els israelians els n’expulsessin amb matances i bombes. El protagonista del drama, després de trepitjar l’antiga casa, li diu a la dona: “Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. [...] La pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells busquen el futur”. La resistència palestina contemporània no guerreja per recuperar un món que ja no existeix, perquè ningú pot fer reviure els morts estimats ni tampoc una terra enyorada que fa temps que va ser aniquilada, sinó per poder habitar el territori on la seva joventut ha nascut sense haver de suportar l’assetjament constant d’un estat militar que va aparèixer anys enrere per negar-los la llibertat.
Daniel Lobato lamenta a l’article La ruptura del confinamiento de Gaza, el cadáver israelí y la izquierda ante Palestina (El Salto) que “la por a una possible acusació de juedofòbia” sovint hagi “lligat de mans i peus l’esquerra occidental” a l’hora de defensar els palestins. Tanmateix, per més que algunes retòriques europees i israelianes hagin intentat fer creure que el fet de rebutjar les pràctiques de l’estat d’Israel contra Palestina és un acte antisemita, el cas és que la demanda recent de gran part de la població de posar fi a la matadissa que fa dies que es produeix a Gaza sorgeix de l’acceptació majoritària que la relació que s’estableix entre les dues nacions és colonial i, per tant, política i no religiosa.
Com que l’extermini comès aquesta vegada per part d’Israel ha estat extremadament ferotge, Sud-àfrica, que coneix molt bé les relacions de dominació per haver patit durant segles apartheid i colonització, no ha trigat a denunciar els crims israelians a la justícia internacional. Encara que a molts no els agradi, Palestina és un símbol de resistència a tot el món. Oposar-se al seu genocidi significa lluitar per l’abolició de qualsevol règim colonial, ja que aquesta nació representa la lluita per l’emancipació i la seva destrucció no pot fer altra cosa que entristir-nos i turmentar-nos.
