L'aeroport: més preguntes que respostes

No pas per casualitat, un dels debats de l’estiu ha girat entorn de l’ampliació de l’aeroport del Prat, complint-se el guió d’una operació de comunicació per reconfigurar les prioritats de l’agenda política. A principis de juny es van començar a escalfar els motors amb un acte amb bona part de l’empresariat en què, sota el lema “Tots per l’ampliació de l’aeroport”, es demanava un “gran pacte institucional” per ampliar aquesta infraestructura. Dit sense embuts, era un acte per pressionar el govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona perquè beneïssin la proposta d’Aena que apareixeria al mes de juliol, amb l'argument que si no aquest tren amb 1.700 milions d’euros passaria de llarg. 

En el debat sobre l’ampliació de l’aeroport s’han fet servir més eslògans que arguments. La majoria de ciutadans, que no tenim prou criteri per entendre les bondats i els inconvenients de la proposta, hem d’acabar triant d'entre un calaix de sastre amb dades i llocs comuns que sempre permeten arribar a la conclusió que cadascú desitgi. Però, fins avui, no hi ha hagut una discussió serena sobre quina és l’opció més beneficiosa per al conjunt del nostre país. De fet, podríem dir el mateix en cas dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu, que ningú no acaba d’estar segur de per què s’han de fer o s’han de deixar de fer.

Segur que molts ciutadans, si ens pregunten si estem a favor o en contra que Catalunya tingui un hub intercontinental per tenir vols directes amb les principals capitals del món, direm que és millor tenir-lo. I si ens pregunten si és una bona notícia que es faci una inversió de 1.700 milions d’euros, també direm que sí. I també estarem a favor que es creïn nous llocs de treball o que es generin noves oportunitats per impulsar l’economia. Però també estarem a favor de molts arguments vinculats a la protecció del patrimoni natural. La realitat és més complexa i hi ha moltes preguntes que no es responen.

Des de 2004, quan es va inaugurar la tercera pista de l’aeroport, el Prat ja té les característiques perquè hi aterrin i s’hi enlairin vols intercontinentals, però un cop feta la inversió es van adonar que el soroll de la nova infraestructura molestava els veïns de la zona. El disseny actual de les pistes ja permet operar un nombre de vols suficient per tenir la massa crítica de 70 milions de passatgers necessària perquè un hub pugui funcionar, cosa que demostra que aquella inversió milionària, infrautilitzada des de la seva inauguració, és un clar exemple de mala planificació. No és d’estranyar, doncs, que amb aquests antecedents hi hagi recels sobre les projeccions de futur que es fan.

Una de les preguntes que queden per respondre és d’on arribaran aquests 15 milions de passatgers nous que, amb la pista ampliada, ens diuen que aterrarien al Prat. En un context d’emergència climàtica com el que ens trobem, sumat al canvi d’hàbits que ha precipitat la pandèmia amb l’impuls d’eines que redueixen la presencialitat, són molts els experts que asseguren que la mobilitat aèria tendirà a reduir-se perquè baixarà la demanda i perquè el cost de volar serà cada vegada més elevat. Segur que la planificació de l’aeroport ha de tenir en compte aspectes com aquests i saber que la demanda no és infinita. En un context de reducció de la mobilitat aèria, la competència d’aeroports com els de Londres, París, Amsterdam, Frankfurt o Madrid, que ja actuen com a hubs, pot posar en qüestió que un nou aeroport intercontinental tingui prou mercat. 

Seria lamentable que d’aquí una dècada, quan s’hagués ampliat la pista, no hi hagués prou demanda i es veiés, com el 2004, que hi ha hagut un error de planificació. Per això també és important que se’ns expliqui d’on vindran els milions de passatgers que s’esperen, i saber si, per exemple, hi ha acords amb companyies que vulguin operar des de Barcelona en cas d’ampliació. Segons com es facin les coses passarà el mateix que en un capítol de la deliciosa sèrie Sí, ministre, en el qual, després de construir un nou hospital, no hi ha diners per contractar metges i es manté obert sense atendre pacients.

De moment, amb el tema de l’ampliació de l’aeroport s’ha fet més política que una altra cosa. Veient les declaracions de molts dirigents socialistes, que amb debats com els de l’aeroport intenten arraconar qüestions com el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, seria ingenu pensar que no hi ha una intencionalitat que està al marge de les raons econòmiques. El govern de Catalunya ha actuat amb intel·ligència acceptant que pot tenir sentit ampliar el Prat, però el president Pere Aragonès ja ha deixat clar que, ara com ara, la proposta no és més que un powerpoint i està tot per concretar. Potser alguns buscaven una divisió entre els socis de govern, però per ara aquesta divisió l’hem vista de forma clara entre els comuns i el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, i veurem què passa entre el PSOE i Podem quan la qüestió arribi al consell de ministres.