Com més pobresa, més transcendència

Uns dies abans dels atemptats de Brussel·les vaig tenir l’oportunitat de comentar amb el rector de la parròquia de Sant Jaume de Salt, mossèn Jordi Callejón, un seguit de qüestions relacionades amb el dia a dia de la seva congregació. Va arribar a Salt fa quatre anys i aleshores la parròquia, com moltes altres, es consumia rememorant una època, un temps i uns feligresos que no tornarien perquè la realitat del municipi havia canviat profundament. Per contra, a Salt hi ha arribat una munió de gent, sobretot llatinoamericans i africans, de conviccions profundament catòliques, i mossèn Jordi va entendre que era una nova oportunitat. Actualment el consell parroquial està integrat per persones d’orígens molt diferents. El que ha fet possible aquest petit miracle ha estat un exercici de totes les parts de reconeixement de l’altre i de les seves diferències. En aquests moments tan estressants i alhora tumultuosos per a tots els que ens dediquem a l’atenció de la diversitat, experiències com la de la parròquia de Sant Jaume resulten esperançadores, ja que demostren que quan es cultiva el vincle entre les persones apareixen les oportunitats per allunyar-nos dels estereotips i els prejudicis que sovint provoca el desconeixement.

En aquests darrers anys d’arribada de ciutadans procedents de països de l’Àfrica, Llatinoamèrica i l’Àsia s’ha instal·lat molta retòrica sobre la interculturalitat, però l’acció ha estat molt escassa. Potser aquesta manca d’empatia cap als altres, els que no formen part de la nostra homogeneïtat identitària, pot ser una de les causes que expliquen aquest horror que s’ha desfermat amb tanta violència en les nostres comunitats, fins fa relativament poc tranquil·les i segures.

La unanimitat que hi ha en el discurs contra el terrorisme no existeix quan s’ha de condemnar un determinat acte racista o xenòfob. L’aparició d’expressions de diversitat noves com ara les llengües, les religions, els nous costums i les noves pràctiques culturals s’allunyen d’aquesta homogeneïtat identitària, i construïm marcs normatius que afavoreixen els discursos d’exclusió social en tant que no els reconeixem.

En aquesta línia d’argumentació, no fa gaire vaig tenir una trobada amb joves saltencs que estan fent uns cicles formatius en un centre educatiu del poble. La gran majoria d’aquests joves són d’origen marroquí i subsaharià, però gairebé tots han nascut a Salt o en altres municipis de Catalunya. El que em van traslladar és que la pretesa igualtat d’oportunitats que apareix de manera recurrent en tots els àmbits relacionats amb la integració és una fal·làcia. En aquest sentit, em van fer notar que, malgrat haver nascut a Catalunya, parlar català i ser fervents seguidors de clubs del país, aquesta carta de presentació no és suficient per poder ser considerats ciutadans, ja que encara són estrangers. El seu document d’identitat els identifica com a ciutadans marroquins o gambians, quan la majoria no se senten de cap manera vinculats al país d’origen dels seus pares. Tots han estat socialitzats a l’escola pública catalana, però a la seva manera em van dir que se sentien enganyats, ja que els valors d’igualtat d’oportunitats i la importància de la cultura de l’esforç que els havien inculcat s’havien esmunyit un cop s’havien fet majors d’edat, i que la pell, el nom i el cognom, és a dir, el seu origen, encara pesaven molt. Si no som capaços de donar una sortida digna a aquests joves, tenim un greu problema.

Tinc la sensació que en aquests darrers anys els nostres termes municipals no només tenen un valor geogràfic o físic; jo diria que ara també tenen una dimensió i un valor moral. Als nostres municipis hi viu una població que només és població i una població que és ciutadania. Tots sabem que una part de la nostra població no pot exercir el dret de vot. Aquesta circumstància afavoreix que la majoria dels discursos polítics només es dirigeixin a una part de la població, per la qual cosa una part molt important dels residents resten exclosos dels ajuntaments. El discurs racista trasllada la culpa al més indefens econòmicament, jurídicament i socialment i, en canvi, obvia la casuística social a través d’un debat que busca l’enfrontament entre els pobres i els pobres de solemnitat. Aquest és el nucli principal del problema. Quan parlem d’immigració, sobretot estem davant una situació de pobresa que s’ha agreujat per la crisi econòmica i per l’aprimament de les polítiques socials.

Si no som capaços de construir polítiques socials, econòmiques i culturals inclusives, la deriva de les nostres comunitats cap a escenaris imprevisibles és un risc real. Si la nostra relació amb les noves expressions de la diversitat es fonamenta en l’obstacle, en la normativa que impedeix la celebració d’un determinat culte religiós, en la modificació d’un pla general que els obliga a traslladar-se al racó d’un polígon industrial per fer-los invisibles com si fossin un estigma o un holograma, si posem obstacles a la seva participació política i a la seva situació jurídica els estem recordant que no els volem.

Per contra, si apliquem polítiques interculturals actives i no només retòriques, com fa mossèn Jordi a la parròquia de Sant Jaume, cercant tot el que ens uneix, encara tenim una oportunitat, però comencem a arribar tard. Òbviament, expressar la diversitat també significa donar sortida al desacord, però ¿quin dels nostres avenços socials més importants no s’ha produït després d’una situació de conflicte que ha acabat promovent un progrés real?

Si reduïm els atemptats de París i de Brussel·les a l’àmbit religiós, estem simplificant molt el debat i amaguem part de la veritat. Potser alguns dels joves que han perpetrat aquests assassinats ni tan sols tenen grans conviccions religioses o potser hi han arribat recentment. Tractar aquest problema només des de la dimensió religiosa i obviar les qüestions de caràcter social no ajudarà a millorar la convivència de les nostres comunitats, ans al contrari. Com més pobres siguin les nostres comunitats, més important serà la dimensió transcendent. De fet, intueixo que l’augment de la pràctica religiosa ha anat del bracet de l’augment de la precarietat i la pobresa. La religió pot esdevenir un excel·lent indicador per calibrar el nostre grau de benestar social. Quan no hi ha res més, només ens resta la transcendència per fugir de la pobresa.